Les fronteres del Petit Príncep: a propòsit de “Lo Petit Príncip traduït en alguerés de Carla Valentino”

20 Gener 202021 Gener 2020 Marco Valentino 0 Commenti

La variant algueresa de la llengua catalana dona lloc al més petit i més allunyat dels territoris on avui és viva la llengua catalana. Es tracta d’un territori de frontera marcat, més que cap altre, per la gran complexitat dels contactes lingüístics que experimenta (al veïnatge del sard cal sobreposar-hi la llengua italiana que ostenta el rang de llengua oficial) i per l’aïllament que suposen la pertinença a un estat diferent i quasi 200 milles marines de distància del territori catalanoparlant més proper. El caràcter fronterer, per tant, hi és portat fins a l’extrem, com sigui que, a diferència de les altres fronteres de la llengua, el parlar de l’Alguer no experimenta cap mena de continuïtat territorial, per cap dels seus costats. Sense transicions dialectals, sense contacte natural amb parlants veïns, ni que posseeixin un estatus administratiu diferent, els catalanoparlants de l’illa de Sardenya mantenen encara –fins quan?– el llegat lingüístic dels seus predecessors.
Malgrat l’estroncament contemporani de la transmissió familiar de la llengua, malgrat l’absència de les plataformes de promoció pública que comportaria un cert grau d’oficialitat, l’interès per la llengua pròpia és prou present en la societat municipal, i dona peu a iniciatives com ara la publicació recent d’una versió algueresa de la cèlebre narració de Saint-Exupéry.
Aquesta singular traducció, publicada l’octubre de 2015, ens serveix de pretext per analitzar, en el present treball, diversos aspectes de la caracterització històrica de l’alguerès, i per abordar una aproximació a les circumstàncies i les característiques actuals d’aquesta varietat del català.

1. La descripció fabriana del dialecte alguerès
Un article no signat, però que amb tota certesa és obra de Pompeu Fabra, publicat dins l’Enciclopèdia Espasa conté el que segurament és la primera descripció filològica del parlar de l’Alguer feta per un filòleg català, posterior a l’estudi de Pier Enea Guarnerio, “Il dialetto catalano d’Alghero” (1886) i anterior a l’estudi fonamental de Heinrich Kuen, “El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana” (1932-1934).
L’Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana editada a Barcelona per J. Espasa e Hijos Editores consta de 82 volums atapeïdíssims i de molts de volums de suplements editats a partir de 1934. L’obra es va començar a publicar per fascicles el mes de maig de l’any 1907. El primer tom complet va sortir el mes de gener de 1908 i el tom 70 –darrer de la sèrie alfabètica– sortí l’any 1930. Cal dir que dos toms són dobles, de manera que aquest gegantí compendi del saber de principis del segle XX consta de 72 volums. Entre 1930 i 1933 es van publicar deu toms d’apèndixs. La idea de publicar aquesta enciclopèdia de dimensions tan desmesurades va sorgir quan Josep Espasa Anguera (1839-1911) va comprar els drets per poder adaptar en llengua castellana la cèlebre enciclopèdia alemanya Konversations-Lexikon de Brockhaus i Meyer.
Els articles de l’Enciclopèdia Espasa són anònims. Sols en dos toms –el 21, dedicat monogràficament a Espanya, i el darrer, tom 70– hi apareix una llista de col·laboradors de l’obra. Entre aquests hi figura l’eminent “Pompeyo Fabra, filólogo.”
Si mirem l’entrada catalán, na (tom 12, pàgines 436-437), cercant la que plausiblement havia d’haver estat la col·laboració filològica de Fabra a la gran enciclopèdia, hi trobem la indicació següent: “CATALANA (LENGUA Y LITERATURA) Filol. V. el epígrafe correspondiente en el artículo ESPAÑA.” I, efectivament, en el densíssim tom 21 dedicat a descriure tota mena de realitats relacionades amb l’Estat espanyol –des de la geologia al clima, passant per la història i el comerç– hi figura una veritable monografia que porta per títol “El catalán y sus análogos.” Arribar a localitzar aquesta secció, però, en la indescriptible estructura d’aquell tom no és pas fàcil. Figura dins la “Tercera parte: España política.” Aquí, el primer capítol és dedicat al territori i el segon a la població. I dins d’aquest capítol de “población” la secció tercera és la que tracta de la “Filología (idiomas y dialectos españoles).” El primer apartat descriu “El castellano o espanyol” i el segon els “Idiomas regionales.” Dins d’aquesta subsecció es parla de la llengua basca, del gallec i, finalment, de “El catalán y sus análogos”
(pàgines 444-450).
El treball, com ja hem dit, no va signat, però tota una sèrie de detalls de l’estudi ens permeten d’arribar a la certesa que ha estat redactat per Fabra.¹ La precisió científica de tota la descripció és molt notable, i ens crida l’atenció l’extensa nota que es dedica a la varietat algueresa, ben poc coneguda encara, en aquella època, entre els intel·lectuals catalans. Creiem que val la pena de reproduir el que Fabra va deixar escrit sobre la parla catalana de l’Alguer:

Alguerés. El dialecto alguerés es hablado hoy por una colonia que no pasa de unos 10.000 habitantes. El alguerés está con relación al catalán tomado como tipo lingüístico, como está el valenciano o el mallorquín. Uno y otro representan una etapa viviente de la lengua arcaica arrancada del tronco común en una época dada de la historia y llevada por los colonizadores a otras tierras donde ha arraigado y crecido siguiendo una trayectoria de evolución especial externa según las circunstancias. Pero esta evolución especial en el dialecto catalán de Alguer, como en el de otros puntos concernientes al idioma, no ha llegado a tan alto grado de desarrollo que haya desfigurado completamente el primitivo carácter del habla local. Prueba de ello es, sin duda, entre otras, que nuevos estudios comparativos podrán aducir, el hecho de haber podido fijar P. Guarneiro la procedencia de los moradores de Alguer con sólo analizar un caso lingüístico tan sencillo como es el de la pronunciación de las vocales átonas.
Así, el citado autor, después de haber observado que en alguerés moderno, como en el dialecto de Barcelona, toda e u o átona se convierte respectivamente en a o u, concluye que fueron procedentes de Barcelona los primeros colonos establecidos en Alguer en 1354, durante el reinado de don Pedro el Ceremonioso, conclusión que apoya el hecho conocido de haber sido la ciudad de Alguer llamada con el sobrenombre de Barcelonesa por los antiguos.
Obsérvese, no obstante, que por la apreciación lingüística de Guarneiro es errónea por lo que se refiere a la e, porque esta vocal no se convierte en a en el catalán central, sino que se convierte en una vocal neutra muy floja. Por lo demás, esta conversión de la e en a es una de las características vocálicas más notables del alguerés: damá (catalán demá), parilj (catal. perill), prasó, (catal. presó), masura (catal. mesura), vanir (catal. venir), varé (catalán verí), famelja (catal. femella), cragut (catalán cregut), nabot (catal. nebot), capaljá (catal. capellá), éssar (catal. ésser), cunésar (catal. coneixer), para (catalán pare), mara (catal. mare), frara (catal. frare), proba (catal. pobre), caura (catal. caure), oma (catal. home), mestra (catal. mestre), metja (catal. metge), etc. Fuera de esta particularidad, no hay que notar otra, como no sea una gran regularidad en la conservación de las vocales tónicas en su cualidad de cerradas o abiertas según sean largas o breves las correspondientes de origen latino. Esto, que puede decirse en términos generales de los dialectos extremos del catalán, ofrece en el central multitud de desviaciones principalmente por lo que toca a la E latina larga (cerrada) que se convierte en e abierta, pero que permanece cerrada en el alguerés: téra, catal. tèla ‘tela’; agé, catal. havér ‘haber’; curésma, catal. quarèsma ‘cuaresma’; caréna, catalán carèna; tarré, catal. tarrèr ‘terreno’; varé, catalán verèno ‘veneno’; varéma, catal. verèma ‘vendimia’; burét, catal. bolèt ‘seta’; méza, catal. mèsa ‘mesa’; francés, catal. francès ‘francés’, etc. Por otra parte, y respecto de la O breve tónica seguida de dos consonantes, la primera de la cuales es una nasal, la pronuncia el alguerés con toda regularidad como cerrada, mientras que el catalán central se inclina a la pronunciación abierta: aspónja, espònja ‘esponja’; mónja, catalán mònja ‘monja’; raspónc, catal. respònc ‘respondo’; etcétera, apartándose así del paralelismo que debiera guardar con la E breve (vént, témps, dént, sént, etc.) en el cual coinciden. En su consonantismo ofrece el alguerés algunas particularidades totalmente propias, no conocidas de los demás dialectos catalanes. Sobre manera notables son en este respecto los cambios históricos sufridos por la T y la L latinas en posición intervocálica: ambas se confunden hoy regularmente en una r: NATALE, naral ‘Navidad’; CATENA, carena; LOETAMEN, llaram; PATELLA, parella; ALA, ara; SCALA, scara. Las modificaciones, además, que sufren algunas consonantes como la TR de una parte y la R seguida de otra consonante por otra, no son de menor importancia que las anotadas y acaban de imprimir un rasgo especial al dialecto. Así, la TR se convierte frecuentemente en rr (PULLITRO, pujerru; PETRA, perra; etc.) y la R + cons. en l (CARNE, caln; SARMENTUM, salment). A esto puede añadirse el cambio en r manifestado regularmente por la l, pero sólo cuando la palabra no contiene otra r en cuyo caso la consonante no se altera: CLAVUM, crau; FLAMMA, frama; expuestas las características fonéticas del alguerés, cabe notar tan sólo la desaparición de la consonante final de palabra átona en expresiones como to lus cavals (catal. tots els cavalls), tota las donas (catalán totes les dònes), etc. En cuanto a la morfología, son particularmente notables las formas masculinas lu, lus (catal. el, els) del artículo y las de los pronombres personales meu, mea (sing.), meus, meas o mías (pl.), ton, tona (sing.), tous, tuas (pl.), sou, soa (sing.), que suenan en catalán meu, meva; teu, teva; seu, seva.
La conjugación ofrece también particularidades que separan al alguerés del catalán continental; entre ellas y como principales son dignas de notarse el presente de indicativo del verbo ser que se conjuga: so, ses, es, sem, seu, so o son.
Los demás verbos forman dicho tiempo como sigue:

cantar	beure	dormir	finir
cant	bec	drom	falnéx
cantas	beus	dromis	falnexas
canta	beu	drom	falnex
cantém	bajem	drumim	falnexám
cantau	bajeu	drumiu	falnexiu
cantan	beun	dromin	falnexen

En todo el resto de la conjugación se suceden multitud de variantes y de contaminaciones de forma, la mayor parte de las cuales tienen sus raíces en el indicativo. Como especiales del imperfecto de indicativo deben citarse las terminaciones -ava (amava), -eva (rieva = reía), -iva (santiva = sentía). De éstas solamente la primera correspondiendo al latín -abam, vive en el catalán del cual han desaparecido las otras que todo lo más son conocidas de los dialectos confinantes con el aragonés.

Fabra, però, no havia estat mai en terres de l’Alguer. I Coromines, el seu gran deixeble, que va voler trepitjar pràcticament totes les terres de parla catalana fent recerques lingüístiques i toponomàstiques, tampoc no hi va estar mai, cosa que constitueix un fet insòlit i ben difícil d’explicar en la biografia d’aquest personatge, fonament de tants dels treballs de la filologia catalana actual.

2. La consideració filològica d’una varietat singular
El parlar català de l’Alguer és fruit d’una història conflictiva i singular, que podem trobar sintetitzada en diversos treballs i en obres de consulta general.² Pel que fa al (re)coneixement acadèmic de la particularitat lingüística algueresa, tot va començar l’any 1864, en el context romàntic dels Jocs Florals de Barcelona, quan un home desconegut, l’arxiver de Càller Ignazio Pillito, va enviar una composició en prosa intitulada “El Consolat de Mar.” A propòsit d’aquest fet, escriu Farinelli (2013, 523-524):

La composició, provinent de Sardenya i escrita per un desconegut que es trobava tant a fora del cercle d’intel·lectuals barcelonins, va desencadenar l’entusiasme i la curiositat dels renaixents. L’esdeveniment era la prova que la llengua era encara viva en un antic domini de la Corona d’Aragó. Es tractava d’un element tangible del passat gloriós de la nació, i una clara senyal de que la pàtria podia renàixer, dos dels factors claus en els nacionalismes romàntics, ben presents també en el Risorgimento. Mogut per una entusiàstica curiositat, Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) va escriure a l’arxiver sard per tal de poder obtenir mes notícies sobre l’autor de la poesia i la difusió del català a Sardenya. Pillito, utilitzant aquesta vegada l’italià, així responia:

La llengua catalana a Sardenya és coneguda únicament a la ciutat de l’Alguer, on encara avui és parlada per tots com a llengua pròpia des del 1354, any en el qual, fets fora d’aqueixa ciutat els antic habitants, la mateixa fou repoblada pels aragonesos. Ara, però, la llengua és molt corrompuda i adulterada, i no hi ha cap persona que sigui en grau d’escriure-la correctament. La llengua que jo vaig emprar en el meu escrit dirigit al Consistori dels Jocs Florals l’any 1864 és la més pura. Jo l’aprenguí no pas a través dels meus pares o dels llibres catalans, sinó amb la freqüent lectura i transcripció dels més antics documents aragonesos que es troben en aquest arxiu de Càller a partir de l’any 1323.

El savi Milà i Fontanals, doncs, per aquest fet ben atzarós havia conegut l’existència del parlar alguerès: Pillito, un erudit que no parlava català, imita la llengua catalana medieval dels documents que guardava en el seu arxiu i l’envia als Jocs Florals. Als barbuts de Barcelona, imbuïts de l’ambient romàntic en què vivien, els sembla que, de cop, es tornen a trobar en època de l’Imperi català per la Mediterrània. La història els venia a trobar en forma d’un parlar català exòtic que havia sobreviscut a totes les catàstrofes.
Milà féu saber a l’arqueòleg i naturalista Francesc Martorell Peña (1822-1878), interessat per les cultures prehistòriques de la Mediterrània, que la llengua catalana sobrevivia a l’Alguer. Aquest erudit, el mes d’agost de 1868 anà a Sardenya amb l’objectiu d’estudiar el nurag de Palmavera. A l’Alguer conegué Josep Frank (1830-1900) –bibliotecari i professor d’institut, coneixedor de diverses llengües–, que fou el primer alguerès que va tenir un paper significatiu en les relacions entre l’Alguer i “los catalans” (pronunciat catarans), com es diuen els forasters catalanoparlants a l’Alguer.
A partir de intercanvi epistolar amb Frank, Milà recopilà informació que li va permetre escriure un article a Lo Gay Saber (Milà 1869) que va donar a conèixer el fet lingüístic i històric als catalanistes de l’època.
El següent episodi d’aquesta història es produeix quan Víctor Balaguer, historiador romàntic i aleshores ministre d’Ultramar del Regne de les Espanyes, va nomenar el seu amic Eduard Toda (1855-1941) vicecònsol a Càller, amb l’encàrrec de recollir documentació de l’època de la dominació espanyola a Sardenya.
El diplomàtic estigué a l’illa entre 1887 i 1890. Allí va entrar en contacte amb Josep Frank, i aquest el presentà a les persones més destacades del món social de l’Alguer de l’època: Antoni De Giorgio, Miquel Pretti Bruno, Antoni Adami i l’alcalde Rafael Casu. Tots eren membres del Consistori Municipal i gracies a ells va tenir lliure accés als arxius de la ciutat –i a espoliar-ne una part. Toda va escriure diversos llibres sobre l’Alguer, entre els quals destaquen: Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888),³ i Records catalans de Sardenya (1903). Farinelli expressa perfectament el sentit de l’obra de l’erudit de Reus: “Amb aquesta activitat de publicista i escriptor, Toda es va convertir ràpidament en un reconegut expert de Sardenya, creant un subgènere literari, una mena de literatura de viatges implementada amb la nostàlgia per la pàtria perduda, l’etnografia i l’historicisme.” (Farinelli 2013, 540).
Paral·lelament a les descobertes del filantrop reusenc, va manifestar-se l’interès dels lingüistes per la parla singular de l’Alguer. Un dels deixebles de Graziadio Isaia Ascoli, el gran estudiós dels “dialectes” italians, que es deia Pier Enea Guarnerio (1854-1919) va ocupar-se’n en dos estudis: “Il dialetto catalano di Alghero” (1886) i “Brevi aggiunte al lessico algherese” (1908), en els quals mostrà les relacions entre l’alguerès i el català,
i la influencia del sard sobre el primer. D’ençà de la connexió establerta per Eduard Toda diversos erudits van mantenir i engruixir els lligams entre l’Alguer i Catalunya: per la part algueresa, Antoni Ciuffo – més conegut pel nom artístic de Ramon Clavellet– (1879-1912?), Carmen Dore (1869-1954), Joan Pais (1875-1964), Joan de Giorgio (1870-1916, a vegades anomenat Joan de Jordi) i Joan Palomba (1876-1953). Des del continent, les persones que van destacar més en l’interès de mantenir relacions amb l’Alguer durant les primeres dècades del segle XX van ser Francesc Matheu (1851-1938), director de la Ilustracio Catalana; Rossend Serra i Pagès (1863-1929), folklorista; Juli Delpont (1865-1924), escriptor i editor de la Catalunya Nord. A partir de la segona meitat del segle XX, els estudiosos que han dedicat més esforços al coneixement i a la divulgació de la realitat cultural i lingüística de l’Alguer han estat Pasqual Scanu (1908-1978), Josep Sanna (1920-2010), Pere Català i Roca (1923-2009), Francesc Manunta (1928-1995), Rafael Caria (1941-2008), Antoni Nughes (1943), August Bover i Font (1949), Jaume Corbera Pou (1954), Eduard Blasco Ferrer (1956-2017), Joan Armangué i Herrero (1960), Andreu Bosch i Rodoreda (1964), Luca Scala (1966) i, darrerament, Francesc Ballone (1978). La bibliografia escrita per aquests estudiosos constitueix el nucli del coneixement científic actual de la llengua i la cultura de base catalana de la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.

3. La realitat actual de la varietat algueresa
Per aproximar-nos a la realitat actual de la ciutat sardocatalana, resulta de gran interès l’estudi “L’Alguer” d’Esteve Campus i Carla Valentino (2015). És una visió “des de dins”: Esteve Campus (1956) és llicenciat en ciències polítiques i funcionari a la hisenda de la sanitat pública, i és el president d’Omnium Cultural de l’Alguer; Carla Valentino (1966) va estudiar el liceu clàssic i és professora d’alguerès, assessora lingüística i traductora. La seva versió de Lo Petit Príncip ens servirà com a plataforma de partida per a les constatacions lingüístiques que conformen la part final d’aquest treball.
La reflexió de Campus i Valentino és molt interessant perquè se situa en el cor d’un món absolutament singular des del punt de vista lingüístic: quin futur pot tenir una varietat lingüística com el català de l’Alguer en un món globalitzat? Com dirien alguns: small is beautiful but big is powerful. I aleshores, què?
L’Alguer és un món molt petit. Rafael Caria parla dels intel·lectuals algueresos de la primera renaixença (1898-1908) com a “affetti da elitarismo piccolo borghese, invidie personali e incultura linguistica che determinarono la fine del primo movimento rinascentista algherese.” (Caria 1987, 11). Els de la segona renaixença (1950-1970) no sembla pas, segons el judici ben documentat de Caria, que siguin mereixedors d’un judici més positiu: mai no van ser capaços d’anar més enllà del folklorisme “oportunista i conservador.” La tercera renaixença, ja a les darreries del segle XX, és la que va encapçalar el mateix Rafael Caria, marcada per un estudi científic de la llengua i de la història, i per una vinculació més profunda amb les institucions i els grans filòlegs de Catalunya. Però en aquell moment el món alguerès ja havia experimentat una transformació molt profunda: Cap a l’any 1900, l’Alguer era una vila que no arribava als 10.000 habitants.
Gairebé tots parlaven alguerès i una bona majoria eren analfabets. Es dedicaven a les activitats tradicionals –pesca, pagesia i oficis artesans– en un món tancat dins les muralles de la ciutat medieval, sense gairebé contactes amb l’exterior. Fins a la dècada dels anys 60, la vida familiar i civil en els àmbits tradicionals es viu en llengua catalana.
Durant la dècada dels 70, però, l’impacte del turisme i dels mitjans de comunicació massiva, sumats a una educació més estesa i exclusivament en llengua italiana, deixen la parla catalana de l’Alguer en una situació molt precària.
Avui, transcorrent ja la segona dècada del segle XXI, Campus i Valentino parlen d’una quarta renaixença, identificable en

l’allargament de la platea formada de persones que a vari títol i per diferents motius s’ocupen de la llengua i de la cultura catalana de l’Alguer i de tantes persones que volen adquirir major coneixença lingüística històrica i cultural. És aqueixa la més important novetat del sècul XXI, és a diure l’ampli panorama de persones que mostren de voler recuperar i utilitzar, no solament a un livell col·loquial, la nostra llengua i això és evident i demostrable; i és lo fruit de l’incessant treball portat envant en aqueixos últims trenta anys de part de les associacions culturals presents a l’Alguer. Gràcies a aqueix treball de sensibilització, que analitzarem més envant, és creixida en manera significativa la consciència lingüística dels algueresos que participen als cursos d’alguerés organitzats de les associacions culturals, com Òmnium Cultural de l’Alguer, i que assistin a les conferències i, més en general, a totes les iniciatives que venen organitzades en ciutat en alguerés i en favor de l’alguerés. (Campus & Valentino, 91)

Segons aquests autors, doncs, han crescut la consciència lingüística i la sensibilitat per la salvaguarda del patrimoni lingüístic, i Òmnium Cultural de l’Alguer ha estat la principal institució cultural al servei de la llengua:

Ja de la sua fundació Ò. C. de l’Alguer [1993] té com objectiu portar l’ensenyament de l’alguerés en les escoles del territori i cercar en aqueixa manera de sensibilitzar los joves i sobretot les famílies a una recuperació de l’ús i de la transmissió intergeneracional de la llengua. Les primeres activitats se focalitzen pròpio en la formació lingüística dels ensenyants i en la creació de materials didàctics, i per aqueixa finalitat, en col·laboració amb la Universitat de Sàsser, naix lo Centre de Recursos “Maria Montessori.” (Campus & Valentino, 91)

Les dues grans iniciatives en l’àmbit de l’ensenyament van ser el Projecte Joan Palomba – portar la llengua a l’escola en un espai molt limitat: una sola hora cada setmana – i La Costura – una escola experimental en alguerès 60 %, italià 30 % i anglès 10 %.
Tanmateix, el projecte Palomba es va haver de suspendre el 2011 per manca d’interès de les escoles, i sols subsisteix avui La Costura. A més, com acabem de llegir, la transmissió intergeneracional de la llengua s’ha interromput completament i l’alguerès, diuen Campus i Valentino, és percebut per molts com “una llengua de vells”, “un dialecte d’emprar solament en l’àmbit col·loquial.” Una altra constatació alarmant:

Entre els algueresparlants són evidents los senyals del grau avançat del procés de substitució lingüística i de com l’alguerés ve considerat inferior i limitant respecte a la llengua italiana; són tantíssims los casos d’algueresos que, a part l’ambient familiar o amical, on ampren l’alguerés a livell col·loquial, cambien registre i utilitzen la llengua “oficial” en situacions formals o per conversacions importants: un complexe d’inferioritat lingüística evident. (Campus & Valentino, 97)

Rafael Caria afirmava, fa uns anys, i amb perfecte coneixement de causa: “El carrer fou la principal escola de català per als algueresos de totes les èpoques i fins als anys cinquanta del segle XX.” (Caria 2006, 42) A partir d’aleshores, les veus catalanes dels carrers i dels patis de les escoles de l’Alguer s’han anat apagant. Avui, per dir-ho amb unes paraules ben concises d’Andreu Bosch, “objectivament s’hi donen gairebé totes les
circumstàncies que aboquen una llengua cap a la desaparició en un determinat ecosistema” (Bosch 2008, 174).

4. Sobre la formalització d’un dialecte en perill
La trista realitat sociolingüística no ha impedit, en els darrers anys, l’assoliment d’importants avenços en el camp de la descripció lingüística i de la fixació d’un model de referència formal per a l’alguerès. Des de l’Institut d’Estudis Catalans s’ha avalat una proposta molt interessant:
El català de l’Alguer: un model d’àmbit restringit (2003). El professor Joan Martí i Castell, aleshores president de la Secció Filològica de l’IEC, afirma en la Presentació del volum:

La Secció Filològica ha volgut avalar la proposta que li féu el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori, de l’Alguer. El senyor Luca Scala n’és el principal responsable; des de la sensibilitat algueresa i amb un coneixement sòlid de la llengua, ha elaborat un model que destaca d’una manera ponderada les peculiaritats més singulars i genuïnes del dialecte en tots els nivells: el fonètic, el morfosintàctic i el lèxic. Els professors Jordi Carbonell, Josep Vallverdú i Joan Veny, tots tres membres numeraris de l’Institut d’Estudis Catalans, han format la comissió supervisora que ha afavorit científicament l’establiment de les solucions que per raons històriques, culturals i socials conformen l’estàndard d’aquest parlar illenc. (IEC, 12)

La Introducció de la dita obra explica de manera magnífica la raó de ser lingüística de la proposta:

És evident que el català de l’Alguer presenta una situació molt singular respecte a la dels altres dialectes catalans. El veïnatge del sard, amb freqüents immigracions de parlants d’aquesta llengua, sobretot des del segle XVI, va provocar un intens contacte que va anar canviant al llarg dels segles elements gramaticals i lèxics de la modalitat algueresa, tot conservant, però, la seva estructura bàsicament catalana. Des del segle XVIII, el superstrat italià afegiria altres clivelles al sistema que l’allunyament geogràfic de l’antiga metròpoli i l’escolarització i precarietat mediàtica en català difícilment podien frenar.

Atesa aquesta peculiaritat, era evident que, a més del model formal de llengua d’àmbit general obert especialment al conreu literari i científic, calia establir els criteris per a la formació d’un estàndard d’àmbit restringit, respectuós amb l’ortografia i que integrés elements gramaticals i lèxics de la llengua col·loquial en un model participatiu, en el qual els catalanoparlants de l’Alguer se sentissin representats.

El model d’estàndard restringit que es proposa és pensat especialment per a l’escola i reflecteix l’experiència de diversos centres d’ensenyament; també se n’han de beneficiar publicacions locals, productes de literatura popular, etc.
Comprèn un sistema gramatical i lèxic que parteix de la genuïnitat entesa com a conjunt de mots i formes compartits per la resta del català, però també de mots i formes manllevats especialment al sard que, en general, duen un pòsit de segles de vida (alguns dels quals traspassats al català estàndard general, com llumí i fedal) i que el poble alguerès catalanoparlant considera part del seu patrimoni cultural. D’altra banda, el respecte absolut per la normativa ortogràfica deixa la porta oberta al fàcil accés al català estàndard general. Tanmateix, l’Institut d’Estudis Catalans creu recomanable el contacte progressiu amb la llengua general des de l’inici de l’ensenyament del parlar local fins a assolir el coneixement del català estàndard. (IEC, 15)

La fixació d’un subestàndard alguerès, apte per a l’ensenyament i per a la producció de textos d’un cert grau de formalitat homologables als que es produeixen, amb una certa tradició, en altres parlars catalans “perifèrics” s’ha pogut dur a terme gràcies a una prèvia fixació definitiva dels trets lingüístics que caracteritzen el dialecte local. Són a l’abast del públic general diverses caracteritzacions del parlar alguerès, i seria sobrer de
fer-ne aquí una síntesi. Basta referir, a tall d’exemple, el treball recent de Joan Veny i Mar Massanell (204-216), que juntament amb el llibre d’Andreu Bosch (2002), i el ja citat opuscle de l’IEC (2003) ens proporcionen una descripció lingüística de l’alguerès del segle XXI.
L’estabilitat gramatical, tanmateix, no sembla pas que pugui assegurar-se en un sistema lingüístic de les característiques del català alguerès.
La formulació d’un model de referència per part de l’Institut d’Estudis Catalans contribueix, sens dubte, a consolidar uns trets com a representatius de l’especificitat local i a bescantar-ne d’altres, que no s’han considerat rellevants o dignes de consideració. Aquesta és, en essència, la funció normativa de les institucions de la llengua, i de l’establiment dels registres formals (o semi-formals) en general. Però en unes circumstàncies com les actuals, que ja hem explicat, a banda del futur incert del dialecte alguerès mateix és incerta també la fesomia que podrà acabar tenint aquest dialecte en el futur, inserit en un entorn lingüístic tan complex per la concurrència del sard i de l’italià, allunyat geogràficament i políticament de la part més substancial del domini català, llançat sense quasi cap barrera de protecció a la dura competència global d’un indret altament turístic.
El català de l’Alguer és segurament la varietat més fronterera de la llengua catalana.
És de fet una varietat ultrafronterera, que experimenta moltes de les característiques típiques dels parlars de frontera, però dutes a l’extrem: interferència dels parlars veïns, poc prestigi social, vinculació estreta de la llengua amb les formes de vida més locals i tradicionals, etc. Hi ha una diferència molt rellevant, tanmateix, respecte de la majoria dels parlars fronterers: la consciència absoluta, per part dels catalanoparlants algueresos, de la pertinença a la llengua catalana. Això fa especialment interessant la seva situació, més encara que la d’altres illots lingüístics que existeixen a Itàlia, que no són percebuts per molts dels seus parlants com a part de cap entitat lingüística superior ni tenen al costat la referència d’un corpus normatiu general de la seva llengua. El català, malgrat les mancances evidents en la seva protecció i projecció, i a pesar dels inconvenients que deriven de la seva magnitud, ubicació i situació sociolingüística, és una llengua que ha assolit un grau elevat d’institucionalització i pot exercir una influència en la parla de l’Alguer en la mesura que els seus ciutadans acceptin aquest referent i s’hi considerin vinculats.
L’alguerès, en definitiva, podrà esdevenir en el futur un conjunt delimitat de trets de color testimonials en un català cada vegada més “normal” que es consolidi en el petit territori del nord de Sardenya, o esdevindrà un residu local més o menys rastrejable en l’italià d’Alguero. El temps ho dirà. El que molt difícilment podrà tornar a ser l’alguerès és allò que va ser tant temps, en l’època en què les llengües podien viure amagades en l’ús oral. El dialecte alguerès ha mort, com quasi tots els dialectes, en realitat, i el que està en joc és la consolidació d’un neodialecte particular –prenem aquest terme tan il·lustratiu que va encunyar el professor Cortelazzo (1969)– que pugui arrenglerar-se amb la resta dels parlars catalans contemporanis.
Avui som molt probablement, per raons generacionals i ambientals, en el moment més crític, i per això totes les expressions culturals recents d’aquesta varietat lingüística mereixen la nostra atenció. En elles podem trobar-hi, tal vegada, un averany de la seva dinàmica futura. Per això, i amb la finalitat d’il·lustrar i ponderar el que podríem convenir a anomenar “les fronteres” actuals d’un parlar tan singular, hem volgut fer una comparació completa entre la traducció en alguerés de Lo Petit Príncip feta per Carla Valentino (Saint-Exupéry 2015) i la traducció catalana més recent d’aquesta obra – El Petit Príncep–, publicada per Anna i Enric Casassas a finals del segle XX (Saint-Exupéry 1998) i reeditada diverses ocasions en els darrers anys.

5. Un acarament lingüístic il·lustratiu
És probable que la llengua de Lo Petit Príncip constitueixi una aproximació força precisa a la realitat actual del parlar de l’Alguer o, per dir-ho més exactament, a la representació d’aquest parlar que pot ser percebuda com a més autèntica per part dels catalanoparlants algueresos. La proposta lingüística que fa la traductora, que no és pas la del model restringit de l’Institut d’Estudis Catalans, ens sembla un intent del tot realista, que respon segurament a allò que de debò és possible a l’hora de formalitzar la varietat del català que és viva a l’Alguer. Valentino, que voreja la cinquantena, pertany a una generació que ja no va jugar a carrer en català – allò que, segons Caria, havia estat sempre la principal escola del català – perquè als anys setanta ja no s’hi jugava, al carrer; perquè va créixer amb la televisió i amb tots els altres canvis que van transformar tan profundament les formes de vida a Europa durant el darrer terç del segle passat.
L’alguerès que ens proposa reflecteix, en la seva discrepància respecte al model general, una estratègia ben interessant i ben concreta per a la representació de la particularitat lingüística que els algueresos podrien assumir i compartir. Una visió, si voleu dir-ho així, del dialecte alguerès del segle XXI.
La descripció de model lingüístic de Lo Petit Príncip la podeu trobar detallada a continuació, a partir del buidatge que hem fet de totes les divergències respecte de la traducció catalana dels Casassas, que podem considerar representativa d’un model de català actual, neutre i general. El text de l’obra és relativament curt, i permet fer aquest exercici “filològic.” Marquem la lliçó algueresa en negreta, seguida del número de la pàgina on es troba, i posem la lliçó corresponent en els text del germans Casassas a continuació, separada per una pleca (|). Generalment indiquem sols la primera aparició d’un determinat fenomen o opció lèxica. Ordenem els materials, en la mesura que és possible, segons els apartats gramaticals convencionals, amb el benentès d’acceptar un cert grau d’arbitrarietat inevitable atès que un mateix fenomen podria incloure’s en diverses seccions. Les discrepàncies lèxiques, com es pot observar són les més nombroses, i les gramaticals se circumscriuen sobretot al terreny de la morfologia.

Fonètica: Hi trobem rastres sols de la despalatalització de ll (lapis (7)|llapis) i del manteniment (per l’accentuació gràfica) del timbre tancat en les e tòniques procedents de E llarga i I breu llatines (com en el català occidental): alguerés (4).

Morfologia:

Divergències en el gènere d’alguns noms: les sues colors (28)|els seus colors; les tigres (29)|els tigres; un orde (34)|una ordre
Plural en –os: altros (14)|altres; a aquellos que (18)|als qui
Plural masculí dels proparoxítons llatins en -ns: hòmens (34)|homes
Sufix particular per als diminutius: plantutxa (21)|branquilló
Manteniment de la forma clàssica de l’article masculí: lo millor amic (5)|el millor amic
Demostratius de proximitat: aqueix, aqueixa (5)|aquest, aquesta
Forma etimològica del possessiu femení: la mia obra (7)|la meva obra; culpa mia (10)|culpa meva; les mies (13)|les meves; casa tua (14)|casa teva
Formes pròpies del possessiu masculí: del sou tresor (14)|del seu tresor; tou petit planeta (24)|al teu petit planeta; lo tou llantió? (45)|el fanal?
Formes dels numerals: u dels dos (11)|un dels dos;
Indefinits i quantitatius: he pensat un bell poc (7)|hi vaig rumiar molt; mai arrés de soles (8)|mai res, totes soles; altro (8)|altre; és assai útil (8)|és molt útil; assai de prop (8)|de molt a prop; ni un (8)|cap; calqui cosa (10)|alguna cosa; de qualsessia terra(10)|de cap terra; és assai malalta (11)|està molt malalt; de massa a lluny (14)|de gaire lluny; en ningun lloc (26)|enlloc; rei per calqui u (34)|rei d’algú
Els interrogatius: quals són los jocs…? (17)|quins jocs…?; a qui cosa
serveixen? (25)|de què serveixen?
Formes particulars dels pronoms personals forts: mosaltros (18)|nosaltres; ellos “regnen” (43)|regnen
Ús extens de la forma plena dels pronoms febles: ne trobava (8)|en trobava; me trobava (10)|estava; no me pareixeva (10)|no semblava; disenya-me (10)|dibuixa’m; havia cercat de ne saber demés (14)|em vaig esforçar per saber-ne més coses; vos podeu (14)|us podeu; te rentar (21)|arreglar-te; lo foreda (21)|el forada; perdona-me (32)|perdona’m; si vos pregont (36)|si us pregunto
Les formes particulars mos i lis (hi): mos preocupem (18)|ens ocupem; mos causen (32)|ens provoquen; mos érem posats (68)|ens vam posar; lis hi he demanat (7)|els vaig preguntar; lis hi feva por (7)|els feia por; lis hi donar explicacions (8)|haver-los de donar sempre explicacions
Absència de desinència en la persona 1 del present d’indicatiu: deman (5)|demano; tenc (5)|tinc; prov (19)|faig provatures; administr (44)|administro; compt (44)|compto; escriv (44)|escric
Altres formes pròpies del present d’indicatiu: de quin planeta sés? (14)| de quin planeta ets?; sep (19)|sé; coneix (26)|conec; no’l sep més… (42)|ja no ho sé; viv (43)|visc; faç (43)|faig; tric (66)|trio; dormin (7)|dormen; repitin lo que se lis hi diu… (56)|repeteixen el que els dius…
L’imperfet d’indicatiu de la 2a i 3a conjugació amb reforç antihiàtic per analogia amb la 1a: teniva (7)|tenia; dieva (7)|deia; feva (7)|feia; sabiva (8)|sabia; pareixeva (8)|semblava; voliva (8)|volia; compreneva (8)|comprensiva
Formes del futur formades sobre un infinitiu velaritzat analògic: siguerà suficient (12)|n’hi haurà prou; dongueré (14)|donaré; aniguerà (14)|anirà; pretengueré (36)|exigiré; pogueràs (61)|podràs
Formes del condicional formades a partir d’infinitius velaritzats analògics i terminació també analògica amb l’imperfet: tengueriva de (8)|hauria de; se tengueriven de posar (20)|s’haurien de posar; corririven (22)|corrien; volgueriva (36)|voldria; anigueriva (67)|aniria
Altres formes particulars per al futur: perderà (14)|perdrà; diuré (27)|que dir-li; quan m’haveràs adomesticat (61)|quan m’hauràs domesticat
Reforç velar antihiàtic en algunes formes del present de subjuntiu: cambigui (50)|canviï
L’imperfet de subjuntiu interferit per l’italià en la terminació: m’interessessi (8)|m’interessés; fossi (10)|fos; poguessi parèixer (10)|semblés; venguessi (13)|venia; entenguessi (13)|sentís; havessi impressionat(14)|sobtava; m’obeïssi (35)|m’obeís; beiessi (49)|begués; facessi (71)|fes
Pervivència de formes clàssiques a l’imperatiu de la 1a conjugació: imaginauvos (10)|imagineu-vos; aconsellau-lis-hi (53)|aconselleu-los
Terminacions pròpies a l’imperatiu singular: repiti (26)|repeteix; bati les mans (40)|pica de mans;
Participis regulars analògics: vivides (7)|viscudes; vivit (8)|viscut; coneixut (8)|conegut; ha impost (17)|va imposar; pareixut (18)|hauria sonat; estrinyit (25)|fort
I antihiàtica en alguns gerundis: moient la cadira (46)|fent córrer la cadira
Inhibició de l’extensió del model incoatiu entre els verbs en –ir: lligi (19)|llegeixi; corrig (5)|corregeixo
Extensió de l’increment incoatiu entre els verbs de la primera i segona conjugació: m’ocupeig (26)|m’ocupo; tolereig (36)|tolero; los resolveix tots (55)|els resolc tots

Sintaxi:

Ordre i col·locació dels pronoms febles: li fer saber (14)|fer-li saber; menester a lis hi diure (18)|els heu de dir; pens pròpia de me n’anar (37)|em sembla molt que me’n vaig; on los trobar (55)|on trobar-los; per se n’arrecordar (64)|per recordar-se’n; si calqui u ne lis hi treu (66)|si els la prenen
Elisió de pronoms febles: pot comprendre tot (5)|ho pot entendre tot; poguessin comprendre (8)|ho poguessin entendre; m’han revelat tot (13)|m’ho van revelar tot
Representació pronominal del valor neutre: te’l prohibeix (34)|t’ho prohibeixo; no’l puc saber (48)|no ho puc saber
Ús del verb ser com a auxiliar: és estat (5)|va ser; són estades minyons (5)|han començat essent nens; és estat així (8)|així va ser; m’era descoratjat (8)|m’havia desanimat; m’és servida tant (8)|m’ha servit molt; si te sés perdut (8)|si t’has perdut; com si me fossi davallat (10)|com si m’hagués caigut; me só dormit (10)|em vaig adormir; só reseixit a fer d’ell (10)|vaig arribar a fer-ne; me só meravillat d’entendre (11)|em vaig quedar de pedra en sentir; sés caigut del cel? (14)|has caigut del cel
Distribució de ser i estar: era ben contenta (8)|estava ben contenta
Preferència pel perfet: he vist (7)|vaig veure; han respost (8)|van respondre; he disenyat (8)|vaig dibuixar; he tengut (10)|vaig tenir; m’havien desanimat (10)|em van desanimar
Preferència pel plusquamperfet: m’havia respost (11)|em va respondre; havia somrís (12)|va somriure
Usos preposicionals: llibres per minyons (5)|llibres per a nens; viu en França (5)|viu a França; en aquí (10)|aquí; complicat per a mi (14)|complicat per mi
Construccions de possessió: presència d’ell (14)|la seva presència; on és mi (16)|a casa meva; demanes d’ellos (18)|preguntes; dels recors d’ellos (49)|dels seus records
La perífrasi d’obligació: per què mos tengueriva de fer por un boneto? (8)|per què hauria de fer por un barret?; he tengut de triar (8)|vaig haver d’escollir; no vos tenia d’olvidar (10)|no heu d’oblidar
Construcció comparativa: era més isolat d’un nàufrag (10)|estava molt més aïllat que un nàufrag
Expressió de l’ordinalitat: lo de cinc dies (25)|el cinquè dia; lo de cinc planetes era assai curiós (45)|el cinquè planeta era molt curiós
Expresions temporals: sis anys fa (10)|fa sis anys

Què és un dialecte en el segle XXI, quan tothom va a escola, a l’institut i a la universitat, escolta la ràdio i la televisió i usa Internet? No és fàcil respondre a aquesta qüestió, però la realitat, sempre pertinaç, ens continua dient coses: “l’ésser que es pot comprendre és llenguatge” (Gadamer, 965). I llenguatge precisament és Lo Petit Príncip “traduït en alguerés de Carla Valentino” l’any 2015. El buidatge que n’acabem de fer ens mostra una selfie o autofoto ben singular del dialecte alguerés (i de les seves fronteres). Darrere de tot dialecte hi ha alguna cosa que identifica un grup humà singular. La guineu –lo matxoni dels algueresos– deia a lo Petit Príncip:

“Adiós”, li havia dit lo matxoni, “ecco, lo meu segret. És assai sèmplice: se veu bé solament amb el cor. L’essencial és invisible al ulls.” (64)

Francesc Feliu, Joan Ferrer, Blanca Palmada & Pep Serra
Universitat de Girona

Note

Vegeu Ferrer & Gómez-Ten (2007).
Vegeu, per exemple, l’exemplar exposició que en fa la Gran Enciclopèdia Catalana. La història de l’Alguer és també ben explicada en els llibres recents d’Antonio Budruni i Marcel A. Farinelli (2014), i hi ha informació important en la tesi doctoral del mateix autor (Farinelli 2013).
L’obra va ser reeditada en versió bilingüe pel lingüista i poeta alguerès Rafael Caria (1981).

Obres citades
Bosch Rodoreda, A. El català de l’Alguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
—. “El català de l’Alguer, entre la desaparició i la dissolució.” En E. Boix-Fuster coord. Els futurs del català. Un estat de la qüestió i una qüestió d’estat. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008. 163-178.
Budruni, A. Breu història de l’Alguer. Del Neolític fins al 1720. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
Campus, E. & C. Valentino. “L’Alguer.” Divèrsia. Revista de la càtedra sobre diversitat social de la Universitat Pompeu Fabra 7 (2015): 83-102.
Caria, R. L’Alguer. Un popolo catalano d’Italia. Sassari: Gallizzi, 1981.
—. L’Alguer, llengua i societat. La minoria catalana entre passat i futur. Sassari: Edes, 1987.
—. “El català a l’Alguer: apunts per a un llibre blanc.” Revista de Llengua i Dret 46 (2006): 29-102.
Cortelazzo, M. Avviamento critico allo studio della dialettologia italiana I. Problemi e metodi. Pisa: Pacini, 1969.
Farinelli, M. A. Un arxipèlag invisible. La relació impossible de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX). Tesi doctoral. Barcelona: UPF, 2013.
—. Història de l’Alguer. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2014.
Ferrer, J. & R. Gómez-Ten. “Un estudi no conegut de Pompeu Fabra.” Llengua Nacional 59 (2007): 27-37.
Gadamer, H. G. Hermeneutik I: Wahrheit und Methode. Grundzüge einer philosophischen ermeneutik. Gesammelte Werke. Tübingen: Mohr Siebeck, 1986, vol. 1.
Guarnerio, P. E. “Il dialetto catalano d’Alghero.” Archivio Glottologico Italiano IX (1886): 261-364.
—. “Brevi aggiunte al lessico algherese.” En Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona, 1908. 83-84 i 165-168.
Institut d’Estudis Catalans. El català de l’Alguer: un model d’àmbit restringit. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans (Biblioteca filològica 48), 2003.
Kuen, H. “El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana.” Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura V (1932): 121-177 i VII (1934): 41-112.
Milà i Fontanals, M. “La llengua catalana a Sardenya.” Lo Gay Saber 29 (1869): 225-226.
Saint-Exupéry, A. El Petit Príncep [Traducció catalana d’Anna i Enric Casassas]. Barcelona: Empúries, 1998.
—. Lo Petit Príncip [Traducció en alguerés de Carla Valentino]. Núoro: Papiros Edicions, 2015.
Toda i Güell, E. Un poble català d’Itàlia: l’Alguer. Barcelona, 1888.
—. Records catalans de Sardenya. Barcelona, 1903.
Veny, J. & M. Massanell. Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans. Barcelona/Alacant/València: Universitat de Barcelona/Universitat d’Alacant/Universitat de València, 2015.