Marcel Farinelli – Antoni Simon Mossa i la comunitat catalanoparlant de l’Alguer durant el franquisme

 

Antoni Simon Mossa i la comunitat catalanoparlant de l’Alguer durant el franquisme [1]

Marcel A. Farinelli

Investigador independent 

L’arquitecte Antoni Simon Mossa (1916-1971) ha estat una figura clau per la defensa i promoció de la llengua catalana a l’Alguer, tant com intel·lectual que com a polític. Al mateix moment, Simon Mossa ha jugat un paper clau en la evolució del nacionalisme sard, essent un dels principals exponents del corrent independentista dins del Partit Sard d’Acció (PSd’A). El present article vol explorar l’evolució de les relacions entre l’Alguer i els altres territoris de parla catalana a través de la documentació que l’arquitecte va produir arran de la seva activitat política i intel·lectual, fins avui inèdita. Així que el present treball representa la primera investigació històrica sobre Antoni Simon Mossa basada en fonts primàries, amb un doble objectiu. Per una banda l’article vol presentar aquesta figura i reconstruir com es van desenvolupar les relacions entre els intel·lectuals algueresos i alguns representants de la cultura i la política catalana, tant residents a Espanya com exiliats. Per un altra, la intenció és d’entendre quina influència va tenir el context de repressió i resistència determinat pel franquismea sobre de la minoria catalana de Sardenya, i llavors quin paper va jugar l’Alguer pel nacionalisme català durant aquells anys.

La ciutat de l’Alguer representa, en el conjunt dels territoris on es parlen les diferents variants de la llengua catalana, l’àrea més perifèrica, tant d’un punt de vista geogràfic, a causa de la distància (el punt més proper és Maó, a 352,41 km en línia d’ària) i de la insularitat, com lingüístic, a causa de l’influencia del sard i de l’italià. Es tracta d’un espai marginal on, fins fa poc més que una dècada, no existien línies de connexió directa, ja sigui aèries o marítimes, o importants activitats econòmiques que interessessin als catalanoparlants de l’altra banda del mar, i que, doncs, no va proporcionar un context en què les relacions es poguessin desenvolupar fluidament.

Abans de la difusió de les tecnologies de la comunicació de l’era informàtica, aquestes relacions depenien de pocs i privilegiats personatges, sobretot intel·lectuals, que tenien els mitjans, econòmics i culturals, per mantenir-les. Entre aquestes figures destaca, tant per la dimensió política i intel·lectual com per l’escàs coneixement que en tenim, l’arquitecte sard Antoni Simon Mossa (1916-1971), figura clau tant per la defensa del català de l’Alguer com per l’evolució del nacionalisme sard. El present article vol explorar l’evolució d’aquestes relacions a través de la documentació que Simon Mossa va produir arran de la seva activitat política i intel·lectual. Gràcies a la disponibilitat del seu fill, Pietro Simon Altea, i al finançament de l’Institut d’Estudis Catalans, hem pogut consultar l’arxiu personal de Simon Mossa, fins avui inèdit i no encara organitzat. Efectivament, el reconeixement del paper d’Antoni Simon Mossa depèn més de la opinió i dels records dels qui van ser els seus companys de militància que d’una investigació basada en documentació d’arxiu[2]. Els estudis escassegen també pel que fa el seu rol dins del catalanisme alguerès i les seves relacions amb l’associacionisme català, i a més es tracta de contribucions basades en fonts orals, casi mai contrastades amb documentació d’arxiu[3].

Malgrat aquest buit, Simon Mossa fou central per a la minoria catalanoparlant de Sardenya. L’objectiu de l’estudi és doble. Per una banda l’article vol presentar aquesta figura i reconstruir com es van desenvolupar les relacions entre els intel·lectuals algueresos i alguns representants de la cultura i la política catalana, tant residents a Espanya com exiliats. Per un altra, la intenció és d’entendre quina influència va tenir a sobre de la minoria catalana de Sardenya el context de repressió i resistència determinat pel franquisme, i llavors quin paper va jugar l’Alguer pel nacionalisme català durant aquells anys[4].

 

El personatge

Tots els especialistes de la matèria coincideixen en afirmar com Antoni Simon Mossa representi una figura clau per poder entendre l’evolució del debat dins del medi sardista—és a dir dins del nacionalisme sard en les seves múltiples facetes — durant els anys 60[5]. Efectivament és indicat com la figura central en el naixement d’un corrent independentista dins del partit de referència del sardisme, el Partit Sard d’Acció (PSD’A). Al mateix moment, Simon Mossa és tot una figura clau en l’evolució de l’associacionisme catalanista a l’Alguer dels anys cinquanta i seixanta. Malgrat això no existeix una gran literatura a sobre d’ell, i falta una biografia. Abans de començar, doncs, són necessàries algunes informacions sobre el personatge.

Antoni Simon Mossa va néixer a Pàdua el 22 de novembre del 1916. El pare, Italo Simon, era un apreciat farmacòleg i professor universitari a Pisa, que durant la Gran guerra va prestar servei a Pàdua, ciutat que es trobava a poca distància del front. La seva mare, Anita Mossa, era filla d’un il·lustre professor de dret comercial. Antoni, doncs, neix en el sí d’una família de la burgesia professional i intel·lectual del nord Sardenya. Els Simon eren d’origen lígur (van arribar a l’Alguer al segle XVIII) i van ser molt importants durant el trienni revolucionari que va sacsejar l’illa entre el 1793 i el 1796. Durant el segle XIX la família es va traslladar a Sàsser, la capital d’aquella part d’illa, així que Simon Mossa no era, estrictament, un alguerès. De fet, Antoni va viure la seva infantesa i adolescència entre Pisa, on el pare ensenyava i on es traslladà amb la família l’any 1926, i Sardenya, on tornava sovint. Contràriament als desitjos del pare, va freqüentar la facultat d’arquitectura, primer a Roma i després a Florència. Inquiet, el jove sard descobrí el cinema, que en aquells anys era un sector estratègic pel règim feixista, i així a partir del 1939 va freqüentar els cursos organitzats pels Gruppi Universitari Fascisti, l’organització universitària del règim. Simon Mossa demostrà habilitat en aquesta disciplina, guanyant al 1940 un premi nacional pel guió de Vento di Terra, ambientat a l’Alguer, i participant després a les filmacions de pel·lícules propagandístiques, com ara Bengasi, dirigida per Augusto Genina (1942)[6].

Al mateix moment, Simon Mossa va demostrar un gran interès per la llengua catalana de l’Alguer, que va aprendre durant els períodes de vacances passats a la ciutat. Segons el seu fill, quan era jove Simon Mossa passava llargues estones parlant, en català de l’Alguer, amb els habitants del centre històric, els pescadors i els treballadors, quan aquesta variant era lluny de ser un idioma amenaçat. Aquesta passió per la llengua i la cultura catalanes evolucionarà anys després no només en un ferm compromís per salvaguardar el patrimoni lingüístic alguerès, com és els cas d’altres intel·lectuals o activistes d’aquells anys, sinó que Simon Mossa va destacar per dos elements: la solidaritat cap als que, dins i fora de l’Estat Espanyol, s’oposaven al franquisme des de posicions catalanistes i l’assumpció d’una posició nacionalista, tant en clau catalana com sarda.

 

Els primers contactes

Un element constant en la història de la minoria catalana a Sardenya és la importància del contacte amb els catalanoparlants provinents de fora de l’illa que, genèricament, eren definits “catalans”, quan no “espanyols”. A finals del segle XIX això havia brindat la ocasió a uns pocs algueresos d’assolir una certa importància, com a intel·lectuals, entre els ambients de la Renaixença a Catalunya, i podem trobar el mateix patró en la trajectòria de Simon Mossa. No sabem si el jove sard va tenir contactes amb els catalanistes algueresos de finals de segle encara vius o si va coincidir amb algun català que va viatjar a la ciutat. És més probable que Simon Mossa, que durant la segona meitat dels anys trenta estudiava a la universitat entre Florència i Roma, i freqüentava Pisa, hagi tingut els primers contactes amb altres catalanoparlants a la Itàlia continental. Malauradament, Simon Mossa no solia escriure un diari personal de manera sistemàtica, per tant la primera notícia d’aquest contacte ens arriba de la mà d’un personatge excel·lent: Josep Pla.

L’escriptor, amb altres intel·lectuals de tendències conservadores que, per raons diverses, desprès del juliol del 1936 havien buscat refugi a l’estranger, havia arribat a Itàlia l’any 1937, per establir-se a Roma. Pla, com avui sabem, formava part de la xarxa d’agents i informadors que, finançats per Juan March i organitzada amb l’ajut de Francesc Cambó, feia propaganda en contra de la república i a l’hora enviava informacions precioses a los nacionales. Desmantellada la seva base operativa a Marsella, Pla i altres es van establir a Itàlia, primer a Gènova i després a Roma, on freqüentaven el Caffè Greco, un històric local del centre [7]. Aquí Simon Mossa, encara universitari, es va fixar en uns personatges que, asseguts a una taula, parlaven en català. Després d’haver-los observats per uns dies, segons ens explica Pla, Simon Mossa es va apropar i d’allí en va néixer una amistat. El jove estudiant, amb alguns amics sards, va freqüentar el grup de catalans durant uns mesos, i fins i tot Josep Pla, l’any 1938, va visitar l’Alguer. L’escriptor repetirà la vista l’any 1962, aquesta vegada per conèixer l’illa en companya de l’arquitecte sard. Pla, impressionat per la figura de Simon Mossa, l’Alguer i en general l’illa de Sardenya, va parlar d’aquestes vicissituds en dos volums diferents de la seva obra completa[8].

Doncs el primer contacte amb els catalanoparlants és amb uns intel·lectuals implicats en el catalanisme que, preocupats pel radicalisme d’esquerres que dominava en el camp republicà, durant la Guerra civil van preferir trobar refugi a l’estranger, des d’on simpatitzaren amb el bàndol franquista. No es tracta només de Pla, perquè en els nits al Caffè Greco Simon Mossa va fer amistat, entre d’altres, amb el pintor Miquel Soldevila, i sobretot amb Joan Solervicens i Manuel Brunet. Ambdós eren periodistes i escriptors, defensors de posicions catalanistes i a l’hora conservadores i catòliques, molt propers a la Lliga[9]. Solervicens havia estat un dels col·laboradors de Francesc Cambó, havia dirigit el diari El Matíi havia fet d’assessor de la Fundació Bernat Metge. Brunet i Solervicens, entre d’altres, després del juliol del 1936 es van exiliar a França, entrant, com Pla, a la xarxa organitzada pel líder de la Lliga. És difícil conèixer la posició de Simon Mossa davant de la guerra civil o del feixisme, però resulta important el retrobament, dins d’una seva llibreta datada 1933, d’un escrit en què fa un llistat de setze consignes, i en què la primera, en català de l’Alguer és: «Sol Ixent / Per al poble / Es venent». Les altres, totes en italià, remarquen la contrarietat a la guerra, a Hitler i a l’antisemitisme, mentre plantegen la autonomia per a l’illa com a objectiu[10]. Tot i així, entre la seva documentació també es pot llegir una carta – en castellà – enviada per un voluntari entre les tropes de Franco, que probablement havia conegut a Pisa i devia haver estat un alumne del pare que, sense embuts, es declara rotundament franquista[11]. Pel que sembla, Simon Mossa no va respondre, i d’aquest detall i per les anotacions intimes citades abans, podem concloure que l’adhesió al feixisme devia haver estat superficial, com per a molts dels italians que van néixer sota el regim. A més, el mateix Simon Mossa va confessar, en una carta a un dirigent del PSd’A, que a partir del 1928, quan tenia uns 12 anys, havia tingut relacions amb els ambients antifeixistes i sardistes de Sàsser, que solien freqüentar casa seva[12].

Tornant a les amistats fetes al Caffè Greco, aquestes tindran conseqüències un cop acabada la guerra mundial. Durant aquells anys Simon Mossa, establert a Sardenya, començà a treballar com a arquitecte – la professió que amb èxit mantindrà fins al final de la seva vida – en un illa que havia estat durament ferida pel conflicte. En aquest context va començar a tenir una relació epistolar, en català, amb algunes persones residents a Catalunya. La motivació era la curiositat lingüística: Simon Mossa volia practicar el català i aprendre-ho a escriure correctament, mentre els seus interlocutors volien tenir un contacte amb algun alguerès. És el cas de les cartes que s’intercanvia entre el 1948 i el 1949 amb Angelina Colubret, que havia estat militant d’ERC durant els anys de la República i una de les figures més representatives del feminisme català[13]. Més enllà de considerar com aquest tipus de relació epistolar demostri les dificultats que, des de l’Alguer, s’experimentaven als anys quaranta per aprendre l’idioma (és constant la requesta de diccionaris i gramàtiques), destaca com ja en aquell moment Simon Mossa mostrava una visió política de la qüestió lingüística que desenvoluparà durant els anys vinents. De fet, mentre parlava de la situació de l’Alguer amb Colubret, feia una reflexió general en què mancomunava el context italià a aquell espanyol:

 

sabem tots que avui las parlades regionals no tenen confiança a prop dels potents: amb aquesta ventada de nacionalisme en tot lo mond [sic] és fàcil veure gent que olvida [sic] la pròpia [sic] parlada i [aquella] dels sous pares […]. Tota aquesta gent, en exaltant las valors del centre, olvida [sic] las [sic] valors de sa terra patita [sic]. No es soltant mallatia [sic] d’Espanya o de Portugal, es[sic] també malaltia d’Italia [sic] i de França, de Romania i d’Hungría [sic].[14]

 

Eren els anys en què la naixent República Italiana concedia la autonomia a Sardenya, un fet que, malgrat les veus crítiques, representava un èxit pel moviment sardista que, des de la seva fundació, havia individuat en aquest el seu principal objectiu. En aquest clima Simon Mossa començà la seva activitat com a periodista, una passió que ho portarà a col·laborar amb els diaris Il Solco, Gazzetta Sarda, Nuova Sardegna i Sassari Sera, i més esporàdicament amb la revista Ichnusa. Era també un moment important per les relacions entre l’Alguer i la resta dels territoris de parla catalana, perquè el regim de Franco començava, molt tímidament, a obrir-se al turisme internacional, mentre també Sardenya es preparava a convertir-se en un indret turístic, amb l’Alguer al capdavant. Simon Mossa, l’any 1953, viatjà per tota la península ibèrica, per passar després al Marroc i, des d’allí, retornar a Sardenya passant per Portugal, un recorregut que va fer acompanyat per dos amics sards i que va convertir en una sèrie d’articles periodístics publicats al diari Sassari Sera. La prosa de Simon Mossa és descriptiva, esvelta i sensible al detall, i en ella es nota la influència de Josep Pla, com el mateix arquitecte afirmava en una carta a l’autor empordanès del 1948. En aquesta Simon Mossa, després d’haver explicat al seu interlocutor les seves peripècies durant els anys de la guerra mundial, parla de la seva voluntat d’aprendre a escriure en «bon català», i confessa que «de quant ió [sic] he coneixut a Vosté[sic] he sempre pensat que escrirés d’aixì [sic], amb aquesta característica conversadia [sic], com si parlés a una vella casa a la marina […].»[15]

Simon Mossa, durant el viatge, va tenir una experiència directa del que significava – des d’un punt de vista lingüístic, social i polític – el regim franquista, retrobant alguns dels vells amics coneguts al Caffè Greco. Durant els anys següents els interlocutors es multiplicaran, convertint l’arquitecte en el centre d’una xarxa de relacions que anava des de Barcelona fins a Llatinoamèrica.

 

L’Alguer, Sardenya i el catalanisme

Mentrestant, a l’Alguer, es vivia una represa d’activitats culturals en llengua catalana, i en aquest context va néixer, l’any 1952, el Centre d’Estudis Algueresos (CEA). L’associació integrava aquells algueresos interessats en mantenir viva la llengua des d’una perspectiva absolutament apolítica. Els seus membres eren professors, d’universitat o d’institut, professionals i funcionaris, tots conservadors. Entre els més destacats es poden comptar Rafael Sari i Rafael Catardi. Mentre el primer fou una figura d’una certa importància dins del feixisme local, i l’únic durant el règim a publicar poesies en català – però amb grafia italiana -, el segon era un militar de carrera, general de la Policia de l’Africa Italiana i que, en les fases finals de la guerra mundial, va tenir un rol poc clar en la guerra civil que va dividir Itàlia entre feixistes i antifeixistes[16]. Sari, després del la caiguda del règim, va continuar la seva professió de mestre d’escola, així i com la seva activitat de poeta, mentre Catardi fou forçat, com molts altres militars italians, a jubilar-se, entregant-se completament a l’activitat cultural. L’antic general va ser l’ànima del CEA i el seu president, fins al 1961. Antoni Simon Mossa va entrar a formar part del CEA des dels principis, i gràcies a això va ampliar els seus contactes amb catalans i valencians, establint relacions epistolars també amb els exiliats. Aquest fet va tenir una influència important a sobre de la seva activitat, fent evolucionar la seva visió de la relació entre l’Alguer i la resta de terres de parla catalana.

L’Existència del CEA va despertar interessos, en primer lloc en Miquel Guinart. El periodista, polític i dirigent d’ERC instal·lat a Montpeller, va començar a publicar l’any 1954 la revista Vida Nova. Fundada amb la col·laboració de Josep Maria Batista i Roca i Joan Triadú, volia ser un punt d’encontre entre els diferents territoris de parla catalana, en què podien escriure tant els residents a Espanya com els exiliats. Era necessari, doncs, obtenir la col·laboració d’algun alguerès i Guinart va entrar en contacte amb Catardi, a través d’un altre il·lustre membre del CEA, Antoni Era – historiador expert del dret de la Corona d’Aragó – que, amb altres investigadors sards, estava en contacte amb els historiadors catalans. L’antic general es va comprometre a escriure periòdicament una “Carta de l’Alguer” a Vida Nova, però, molt significativament, demanava a canvi el diccionari Fabra i unes gramàtiques, ja que no hi havia manera, llavors, d’obtenir aquestes publicacions des de l’Alguer[17]. El fet suscità l’entusiasme de Guinart i dels lectors de la revista, mentre l’Alguerès feia visible a la comunitat de catalanoparlants escampada per Europa i Amèrica. Així es donava la idea de la unitat de la nació catalana, mentre a la petita ciutat arribaven instruments per aprofundir el coneixement del català modern.

Aquesta presència es feia notar també entre els catalans que vivien a Espanya gràcies al fet que les ocasions de contacte es multiplicaven, ja sigui entre els historiadors especialitzats en la Corona d’Aragó o pel desenvolupament del turisme. La ciutat començava a aparèixer també a la premsa de l’Estat Espanyol, i una publicació que va donar particular importància a la ciutat sardocatalana fou Destino, que justament era un punt d’encontre d’aquells catalanistes que no van militar amb els republicans i que però, malgrat això, van tenir una relació conflictual amb els franquistes, i entre els quals hi havia Pla i Brunet, dos dels tertulians del Caffè Greco. La revista va fer alguna breu referència a l’Alguer catalana ja a alguns articles de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, però serà durant la segona meitat de la dècada que es tractarà el tema amb més profunditat[18]. A aquest interès s’afegiren les visites a la ciutat sarda d’alguns personatges, entre els quals cal destacar el fotògraf i periodista Pere Català i Roca – ell també col·laborador de Destino i figura rellevant en les relacions entre Catalunya i l’Alguer – el militant catalanista Manuel Pagès o encara l’historiador Ferran Soldevila. Els tres van visitar l’Alguer en ocasions diferents i per separat (més endavant hi coincidiran), entrant en contacte amb els algueresos que freqüentaven el CEA, entre els quals Simon Mossa. Tant Català i Roca com Pagès van fer seguir als seus viatges algunes publicacions, l’any 1957, que van contribuir molt a popularitzar la idea de l’Alguer catalana. A aquests escrits, a meitat entre el llibre de viatge i la descripció històrica, en van seguir d’altres, ja sigui articles o petits llibres, molts dels quals il·lustrats per les imatges de Pere Català i Roca. El fotògraf i historiador, que es va convertir en un visitant habitual i molt apassionat de la ciutat, va mantenir un fort lligam amb Simon Mossa. Un fet que mancomuna Català i Roca i tots aquells que llavors s’interessaven a l’Alguer, és la voluntat de voler “fer alguna cosa” per mantenir viva la llengua i per potenciar les relacions amb els altres territoris catalanoparlants. Seguint aquest esperit, Català i Roca fundà, a Barcelona, l’associació Els amics de l’Alguer.

Tant des de les publicacions a Catalunya com des d’aquelles dels algueresos aVida Nova, però, en deriva una idea folklòrica de l’Alguer, sense una visió de futur de les relacions entre algueresos i catalans. Era evidentment difícil anar més enllà d’un discurs sentimental i apolític per qui escrivia a les revistes publicades a l’Estat Espanyol, però no ho devia ser per qui, com Catardi, ho feia en un estat democràtic. Malgrat això, les cartes que el general publicà entre el 1955 i el 1959 tenen un regust a nostàlgia, parlen del passat perdut o dels canvis que afecten la ciutat, però mai parlen del procés d’italianització, que avançava ràpidament en aquells anys, mentre no hi ha cap referència al nacionalisme català i a la repressió franquista. En aquest sentit és exemplar la carta del 1956, en què Catardi explicava la història d’un ballester del segle XVI que, mort a Tunis, torna als anys cinquanta del segle XX per visitar la ciutat, i en constata la decadència. Destaca com, tot i assenyalar la pèrdua dels costums i – sense dir-ho explícitament – de la llengua, no hi ha cap indici d’un projecte per reaccionar a aquesta situació[19].

L’antic general mostrava, en els seus escrits, molta erudició i – gràcies també als llibres enviats per Guinart – un gran coneixement de la llengua, però no semblava tenir cap intenció d’anar més enllà de la dimensió estrictament cultural. Poc a poc, però, els contactes van tenir influència en el ambient alguerès, ajudant a fer madurar una perspectiva més política, gràcies sobretot als catalans que, regularment, van fer estades a la ciutat. Això va ser facilitat, paradoxalment, pel mateix Catardi que va posar a disposició, fent-ne publicitat a Vida Nova, una habitació de casa seva per hostejar visitants, gratis, per períodes de màxim 15 dies. L’habitació es trobava a la seva vila, construïda per Simon Mossa just davant de la residència del consol honorari espanyol, en un estil que – amb parets blanques i volums quadrangulars – era un homenatge als anys que Catardi havia passat a África com a general de la policia colonial. Després de Català i Roca, i de Pagès, altres visitants il·lustres de la ciutat foren els historiadors que participaren al VI^è Congrés de la Corona d’Aragó, tingut a Càller l’any 1957, entre els quals hi havia Ferran Soldevila i el mateix alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles. Aquests van fer una breu estada a la ciutat, a càrrec de les arques de l’ajuntament alguerès, i així va començar una relació institucional entre les dues ciutats que va continuar els anys següents, i que als anys ’60 i ’70 es va estendre a València i Tarragona[20]. Sempre al 1957 hi va venir també l’escriptor Domènec de Bellmunt, que va dedicar a l’Alguer una llarga descripció publicada en diversos episodis a Vida Nova[21]. No van ser els únics, ja que visitaren la ciutat també historiadors com Jaume Vicens i Vives o Ernest Martínez Ferrando, o encara l’intel·lectual i jesuïta Miquel Batllori. Aquests contactes i la visibilitat donada a l’Alguer a través d’articles i llibres, a més dels viatges que alguns algueresos, i en particular Simon Mossa, feien a Barcelona o València, començaren a fer canviar el rol que aquesta comunitat catalanoparlant tenia pels catalans. Al mateix moment, l’establiment d’unes relacions més regulars amb els interlocutors de l’altra banda del mar va tenir un impacte entre els mateixos algueresos. Quin sentit tenia, en aquell context, l’existència d’un petit indret en què es parlava una llengua amenaçada d’extinció? I quin sentit tenia ser una minoria lingüística dins d’una regió autònoma d’una república democràtica, a més a més implicada en la construcció d’una Europa unida? Eren aquestes les preguntes que es va començar a plantejar Antoni Simon Mossa, sense, però, la solidaritat dels altres membres il·lustres del CEA.

 

Els Jocs Florals: l’Alguer com centre de la cultura catalana

En aquest context Antoni Simon Mossa agafà la iniciativa. Com hem vist, ja al 1948 havia demostrat tenir una embrionària visió política del rol de l’Alguer, però és després de la seva participació als Jocs Florals del 1958, que es van celebrar a Mèxic, quan va guanyar pes dins del catalanisme alguerès. Fins a aquell moment els membres del CEA havien mantingut relacions sobretot amb catalanoparlants residents a Espanya, evitant, al menys públicament, implicar-se en qüestions polítiques. Simon Mossa, al contrari, va establir forts lligams amb els catalans residents a Xile, Mèxic, Argentina, Cuba i Brasil, com demostra la correspondència d’aquells anys i el fet que al seu arxiu es poden trobar nombroses copies de revistes que editaven aquestes comunitats, i que evidentment, van entregar o enviar a Simon Mossa perquè les distribuís a l’Alguer. Animat per les relacions que estava establint amb aquests ambients, més radicals d’aquells que fins llavors havien estat els interlocutors dels algueresos, intentà canviar la despolitització que caracteritzava el grup alguerès[22].

Els finals dels anys cinquanta eren un moment de gran visibilitat per a la comunitat algueresa: als reportatges publicats a la revista Destino, a les fotografies de Català i Roca o a les descripcions de Domènec de Bellmunt ara s’afegien les publicacions dels mateixos algueresos[23]. Tot això demostrava la vitalitat de la llengua, just en un moment tan dramàtic en què, a Catalunya sobretot, es temia seriosament pel seu futur. En aquest clima, l’any 1959, es proposà l’Alguer com a futura seu del concurs poètic. El CEA, però, en un primer moment va declinar la oferta, motivant la renúncia amb el fet que ja estaven organitzant l’anomenat viatge del retrobament, el famós creuer que, a l’agost del 1960, portà centenars de catalanoparlants – entre intel·lectuals i personalitats de diversos territoris – a la ciutat sarda. Els algueresos acceptaren organitzar els actes del 1961, aconseguint així posar per dos anys consecutius la ciutat al centre de la cultura catalana.

Hem ja tingut la possibilitat de parlar de les qüestions organitzatives d’aquets actes, i de com les autoritats franquistes, en ocasió del Jocs Florals, van obtenir, amb la intervenció de Miquel Batllori i de dos membres del CEA, Rafael Catardi i Antoni Era, que les celebracions no es convertissin en un acte antifranquista i que, sobretot, Josep Tarradellas no hi fos present[24]. Aquí, a banda d’afegir algun document nou, és important subratllar el rol d’Antoni Simon Mossa, que fou un dels homes claus, a l’Alguer, en la organització dels dos, i la rellevància dels dos actes per l’evolució política d’aquesta figura. L’arquitecte sard ja s’havia destacat per les seves capacitats organitzatives i per l’entusiasme, i a partir del 1959 va substituir Catardi en la redacció de la carta de l’Alguer, publicada a cada número deVida Nova. A la primera, que però no signà, la nostàlgia de l’antic general deixa pas a la imatge d’una comunitat activa i, sobretot, l’arquitecte clou l’escrit amb un «Visca la pàtria catalana!», que marca la diferència amb l’estil apolític de Catardi. A partir d’aquell moment les cartes de l’Alguer, tret d’alguna que encara signarà l’antic general, seran totes obres de Simon Mossa.

En aquells anys l’arquitecte sard començà a mostrar la seva visió de l’Alguer com a peça d’un mapa més ampli, esforçant-se sempre més de subratllar els contactes amb la resta dels “Països Catalans”. El que temia l’arquitecte sard era el provincianisme, sovint definit com un doble aïllament de la ciutat des de la resta de Sardenya i de les terres de parla catalana, una condició que rebutjava en termes molt similars a com ho feia Joan Fuster, intel·lectual que coneixia personalment i llegia. En aquest sentit l’esforç organitzatiu de rebre tot un creuer de catalans a l’estiu del 1960 era vist com una forma d’obrir la ciutat a aquests interlocutors, demostrant la centralitat de l’Alguer en el mapa de les terres de parla catalana. Era també una forma d’utilitzar el turisme per enllaçar l’Alguer amb Catalunya, tal com havia passat pocs anys abans quan, amb la implicació de Carles Bauby, es va realitzar una significativa, però efímera, connexió aèria entre la ciutat sarda i Perpinyà.

L’esdeveniment era tan important per Simon Mossa que, per aquella ocasió, havia fet sortir el primer numero de Reinaxença Nova, una publicació inspirada en aquelles que l’arquitecte rebia des dels exiliats catalans i que devia ser, en les seves intencions, la publicació oficial del grup alguerès. Al primer número es barrejaven els missatges de les autoritats – entre les quals l’alcalde de Barcelona, l’Abat de Montserrat i el mesena molt vinculat a l’Alguer Francesc Recasens – amb articles sobre literatura popular o història local. El que ens interessa més, però, eren unes declaracions d’intents, signades per Simon Mossa, que esbossaven un programa polític. L’arquitecte, referint-se a les relacions amb els “catalans”, subratllava com no es tractava de sentimentalisme ni de promoció turística – com tampoc de separatisme, però – i parlava directament de l’opressió i de la desnacionalització que patia la minoria algueresa, conceptes que fins llavors cap alguerès havia utilitzat[25].

El creuer fou important, però no fou una manifestació de caire polític i, al contrari, a alguns va semblar una iniciativa estrictament turística i comercial, tant entre els algueresos com entre alguns interlocutors catalans de l’arquitecte[26]. Així que la definitiva consagració de l’Alguer com a indret central de la cultura catalana i de la resistència d’aquesta cultura a la repressió franquista, es va confiar en els Jocs Florals celebrats al setembre del 1961. Aquella fou la primera edició en què els participants provenien en gran part de la península ibèrica, com els membres del consistori, entre els quals hi figuraven Joan Fuster, Rafael Tasis, Joan Triadú, Josep Maria Llompart i Ferran Soldevila. L’Alguer s’afirmava com a punt d’encontre catalanoparlants i terra de llibertat, i els Jocs foren, segons Miquel Guinart que en va ser un dels principals impulsors i responsables, «els més importants, significatius i transcendentals de tots els que, durant 37 anys, han tingut lloc a l’exili»[27].

Simon Mossa, amb el CEA i l’Agrupació Catalanista d’Itàlia, – que es va formar al 1960 sempre a l’Alguer – va estar al capdavant de l’organització. Com a secretari de la comissió organitzadora, Simon Mossa va posar-se en contacte, per correu o personalment, amb diversos exponents de la cultura catalana, tant a l’exili com a l’Estat Espanyol, convertint-se en un punt d’encontre entre les diverses animes del catalanisme. Per part seva Rafael Catardi va assumir la presidència del consistori, deixant el càrrec de President del CEA a Simon Mossa, casi com assegurar-se un cert rol en la organització de les celebracions evitant que les controlés exclusivament l’arquitecte. Efectivament hi havia diferència entre els dos, en particular respecte a dues qüestions bàsiques: l’actitud davant del franquisme i la qüestió nacional. Mentre l’antic general no havia condemnat mai el franquisme, Simon Mossa tenia una posició diametralment contrària, com demostrava la seva actitud cap als grups d’exiliats. Com l’arquitecte confessà a Batista i Roca uns anys més tard, Catardi era profundament lligat a la pàtria italiana, i no tenia gens simpaties ni pel catalanisme ni pel sardisme[28]. Doncs, és probable que Catardi es va veure incòmode, preferint deixar la presidència del CEA, sense però donar carta blanca a Simon Mossa. De fet serà l’antic general a fer totes les gestions per evitar uns jocs polititzats, sense involucrar, per la documentació que hem pogut trobar, ni a Simon Mossa ni als altres organitzadors[29]. L’arquitecte, evidentment conscient de la situació delicada, va acceptar les pressions de Catardi i d’Era per mantenir una actitud prudent, i evitar que el regim franquista prohibís als participants de viatjar cap a l’Alguer[30]. Les pressions per evitar la politització del jocs no arribaren només des del CEA i Battlori, sinó directament per part d’Antonio Segni, que, a part de ser Ministre dels Afers Exteriors, era també lligat a la família Simon, i li va demanar «d’evitar incidents i accidents amb el govern espanyol»[31]. En realitat, Simon Mossa devia trobar-se en una posició difícil: per una banda havia d’evitar problemes diplomàtics al Govern italià i ruptures amb els altres membres del CEA, però d’un altra volia «conservar la nostra autonomia i el nostre esperit catalanista i democràtic», segur que els participants a Sardenya haurien gaudit de «tota la llibertat possible»[32]. De fet en ocasió dels jocs Simon Mossa va publicar, i distribuir entre els participants, l’últim número de Renaixença Nova, en què destaquen els seus escrits que, sense referir-se directament al franquisme, defensaven les minories nacionals catalana i sarda[33].

Malgrat les maniobres espanyoles, els jocs van ser considerats tot un èxit, tant per part algueresa com per part dels que hi havien participat. No fou així per Domènec de Bellmunt, l’home de Tarradellas enviat a l’Alguer, que va criticar la falta d’actes rotundament antifranquistes i, naturalment, l’exclusió de la Generalitat a l’exili. La seva posició fou, però, minoritària. Com recorda Guinart, per una banda a l’Alguer els participants van ser rebuts amb un interès que era impensable a altres llocs, mentre per un altra es van sentir com a casa. És significatiu que l’intel·lectual mencioni la curiositat dels algueresos per parlar amb els catalans, conèixer què era la gaia festa i saber el per què de la seva prohibició a Barcelona, perquè denota com els jocs van ser, pels algueresos, una ocasió per descobrir els lligams que proporcionava la llengua comuna i, eventualment, sentir-se part d’una cultura que anava més enllà de la ciutat sarda.

 

L’intent de politització del catalanisme alguerès

El creuer, els Jocs Florals i l’assumpció per part de Simon Mossa de la presidència del CEA es produïen en un moment en què l’arquitecte sard es trobava sempre més implicat en el moviment sardista. L’arquitecte, que havia militat al PSd’A durant els primers anys de la postguerra, es va reincorporar al partit l’any 1961, i al llarg de la dècada va constituir un corrent independentista dins de la formació política. El seu objectiu era promoure un retorn als orígens del partit, que després del 1948 s’havia transformat en una formació conservadora aliada amb els democratacristians, per fer-li assumir un posicionament més radical, tant en clau nacional com social. Simon Mossa, en aquest intent, va començar a parlar de la relació illa-continent com d’una relació colonial, i a parlar de la qüestió sarda en termes ètnics, posant l’accent sobre la necessitat de salvaguardar la llengua sarda com a element clau de la identitat nacional. Com veurem més endavant, es tracta d’un discurs que va fer sobretot des de les columnes dels diaris sards, amb articles sobre l’actualitat política o la cultura, en què la relació illa-continent estava sempre present.

És evident, doncs, com l’objectiu de Simon Mossa no era només aquell compartit pels altres catalanistes locals, és a dir cultivar una passió estrictament literària per la llengua. Per Simon Mossa el despertament de l’interès cap a la llengua i a les tradicions era una via per difondre, entre els algueresos, la consciència de formar part d’una nació, aquella catalana, que calia fer ressorgir de la opressió en què es trobava. Els algueresos, segons ell, eren una minoria nacional, i els sards una comunitat ètnica (o nacional).

Simon Mossa, en aquest intent de conscienciació, sembla seguir un pla que consisteix en formar un grup restringit de figures que, per la seva cultura o pel rol en la comunitat, es poden considerar destacades, i sobre les quals confiar per dur a terme la tasca de reafirmació nacional. L’estratègia comporta, també, organitzar actes i fer publicacions per tal de poder difondre la idea de formar part d’una nació que no és la italiana. En això l’arquitecte mirava cap a Catalunya, al que s’havia fet en passat, però sobretot al que es feia per resistir a la opressió del franquisme. En aquest sentit fou molt important per a ell un petit llibre, Els pobles joves[34]. El seu autor, Joan Crusellas, era un dels que, entre d’altres, intentava continuar a fer cultura en català sota el franquisme, i així reprendre el discurs catalanista[35]. Simon Mossa va comprar un exemplar del seu llibre a Barcelona l’any 1960, i sabem que li va donar molta importància gràcies a la relació epistolar amb l’autor i el seu germà, Lluís. Aquest últim vivia a Santiago de Xile, on militava en les organitzacions catalanistes, amb un rol no gens secundari, com demostren els molts articles publicats a la revista Ressorgiment, en què reflexiona sobre la situació política dels “Països Catalans”, la cultura catalana i la construcció de la comunitat europea[36]. A la carta de l’agost de 1960 que hem citat abans Joan Crusellas responia a una sèrie de qüestions que Simon Mossa li havia plantejat, esbossant un programa d’acció per a la comunitat algueresa[37]. L’autor explicava a Simon Mossa com havia de treballar amb un grup de personalitats distingides per fomentar el coneixement del passat i l’ús del català, i per difondre, progressivament, la idea de formar part dels “Països Catalans”. Aquesta seria la minoria de la qual Crusellas parla a l’assaig, és a dir un grup de persones conscients de la necessitat de garantir allò que l’autor defineix com el desenvolupament històric del poble. Les minories, escriu Crusellas, son la «encarnació d’una cultura col·lectiva», son unes avantguardes «que senten la continuïtat en nova vida i que brollen maldant per fer història»[38]. Els pobles amb minories d’aquest tipus serien els pobles joves, en el sentit que tenen energia i voluntat de continuar el seu desenvolupament històric, i son els responsables de transformar l’actual societat europea. Aquesta visió, basada en una concepció espiritualista i voluntarista de l’idea de nació, està pensada en un context de crisi i de canvi per a Europa, on l’estat, que el seu germà Lluís al principi del llibre defineix «plurinacional i absolutista», i que, a partir del segle XVI, ha intentat esborrar les nacions “històriques”, està destinat a desaparèixer a causa del desvetllament d’aquestes. En l’horitzó de la construcció d’una comunitat europea, els pobles oprimits, i per tant els catalans, han de treballar per mantenir viva la pròpia cultura per arribar, en un futur no massa llunyà, a constituir una Europa de nacions i no més d’estats.

Simon Mossa va rebre una forta inspiració d’aquest text, i es va sentir membre d’aquesta minoria que devia assumir-se la tasca de mantenir viva la cultura nacional. Per això demanà a Crusellas uns consells. L’autor li envià una mena de pla detallat en què plantejava la necessitat de constituir un grup d’escriptors algueresos, que publiquessin a l’Alguer i als “Països Catalans”, i on subratllava tant la utilitat dels cursos de català com de les conferències sobre qüestions lingüístiques o històriques. Crusellas indicava com el fet que l’Alguer fos petita era un problema, sobretot pel tema del finançament de les activitats, i fins i totes va oferia a pagar una part de les despeses, com ja diu d’haver fet en passat, mentre demanava el màxim silenci sobre la seva implicació. Al mateix moment, i sempre per qüestions econòmiques, es mostrava totalment en contra de la idea de fer una publicació periòdica en català, perquè inviable, mentre aconsellava de mantenir una secció en alguna publicació catalana. Crusellas indicava també la importància de la constitució italiana, que reconeixia l’autonomia de Sardenya, i del fet que Itàlia participava a la construcció del mercat comú europeu, primer pas cap a l’actual Comunitat Europea:

 

Vosaltres esteu a dins un àrea que acabarà en estructura comuna. Nosaltres restem defora. Europa s’ha d’unir per necessitat econòmica i per la gran força de les potències externes. És inevitable, o bé ens unirem sota el jou d’una potència externa[39].

 

Per Crusellas la construcció d’una comunitat europea, en sintonia amb les esperances europeistes d’aquells anys, representava l’horitzó dins del qual era possible l’enderrocament dels estats, i així obtenir l’alliberament dels pobles/nacions que aquests oprimien. I evidentment l’Alguer, minoria catalana dins d’una Sardenya autònoma part d’Itàlia – entre els principals impulsors de la comunitat europea – tenia una posició privilegiada. Malgrat la meta fos llunyana, com confessava Crusellas, era important que l’Alguer fes la seva part. I Simon Mossa sembla seguir aquests consells, mostrant una gran sintonia amb el seu interlocutor, des de la idea d’una minoria dedicada a la tasca de la recuperació fins a l’esperança en una futura Europa on sards i catalans haurien pogut gaudir de la seva llibertat[40].

L’arquitecte semblava haver assumit que el seu rol era aquell de liderar una conscienciació nacionalista, tant en clau sardista com catalanista. A influir en la seva visió de les coses no hi trobem, però, només la relació amb Crusellas, sinó també aquella amb Batista i Roca. Hem ja vist com darrera de la publicació de Vida Nova hi era, en part, aquest il·lustre antropòleg i polític, i quina importància va donar a la celebració dels Jocs Florals. La seva relació amb Simon Mossa devia enfortir-se arran del creuer del 1960 i del Jocs. A partir d’aquells dos esdeveniments Batista i Roca, que estava en contacte també amb Catardi, va buscar sempre més la complicitat de l’arquitecte sard, en la seva doble faceta de catalanista i sardista, perquè representava a dues minories nacionals dins d’una república democràtica. La gran entesa entre els dos és més que evident l’any 1963, en ocasió de la conferència anual de la Union Fédéraliste des Communautés Européennes (UFCE), una associació, non governamental i d’orientació catòlica-conservadora, fundada l’any 1949 per tutelar les minories nacionals, i que proposava una idea d’Europa basada en una unió federal de les regions i ètnies, no dels estats[41]. Aquell any la reunió es va celebrar a Aosta, amb la patrocini de la Regió Autònoma, i Batista i Roca demanà la participació dels algueresos que, amb la presència de delegacions de Balears, Catalunya, Catalunya del Nord i València, haurien garantit representar tots els territoris de parla catalana. Era una extraordinària ocasió per donar visibilitat a la causa nacional dels catalans. La preocupació, però, també era una altra. A causa de la participació d’una delegació dels alemanys del Tirol del Sud, minoria germanòfona a Itàlia, Batista i Roca estava preocupat perquè, donat que a la UFCE el pes de les nacions del nord i centre Europa era molt fort, «l’acció dels Tirolesos del S[ud] risca [sic] de prendre un aire de germanisme contra llatinitat»[42]. A més, considerava important que hi assistissin – a aquesta com a futures reunions – representants sards i sicilians, i per això demanava a Simon Mossa «vos q[ue] us sentiu sards, sense oblidar la llengua catalana, no podríeu interessar-hi altres personalitats sardes? I no us seria possible fer-ho també amb els sicilians?»[43].

Veiem com Batista i Roca valorava molt la contribució que podia arribar des de l’Alguer, no només en quant part dels “Països Catalans”, sinó com a punt de connexió amb Sardenya i altres regions autònomes d’Itàlia. A més, l’antropòleg demanava la col·laboració a Simon Mossa per una altra qüestió: aquell any un grup de professors escandinaus havia demanat que la UNESCO acordés la protecció a una sèrie de llengües que consideraven en perill d’extinció i, per sostenir aquest projecte, plantejaven la creació d’una associació internacional per la defensa de les llengües amenaçades, en què Batista i Roca hauria tingut que representar els catalans. Finalment, però, el català no fou considerat en perill d’extinció, i llavors Batista i Roca demanava a Simon Mossa d’enviar-li una relació sobre la situació del català de l’Alguer – que llavors no gaudia de cap protecció per part de la legislació italiana – que, però, devia exagerar els perills que corria la llengua, per poder convèncer la UNESCO de la dramàtica situació del català.

Simon Mossa va demostrar un gran entusiasme tant pel congrés de la UFCE com per la maniobra de pressió prop de la UNESCO. De fet va escriure a Batista i Roca que «hi participaré segurament en doble qualitat: representant dels Sards i dels Catalans de l’Alguer […]. Reforçarem els algueresos i els sards la delegació catalana amb participació directa i adient»[44]. Mentrestant l’arquitecte i activista sard va personalment redactar l’informe que li demanava el seu interlocutor[45]. Simon Mossa es trobava perfectament d’acord amb Batista i Roca, excepte pel que fa la confiança en l’autonomisme a Itàlia. Per l’arquitecte l’autonomia era concebuda, a Itàlia, «com el primer pas en el camí de la integració nacional» i no com l’entenien els sards, és a dir «com a primer pas envers el “federalisme”»[46]. La conferència, però, va ser un fiasco, ja que Simon Mossa fou l’únic representat de llengua catalana a participar-hi, acompanyat per un altre militant sardista, sense obtenir resultat importants.

En el seu intent de dur a terme una acció política en clau catalanista a l’Alguer, però, l’arquitecte sembla una figura aïllada. Resulta difícil, donada la falta de la documentació d’aquestes associacions, o almenys d’un periòdic local que parli d’aquests fets, reconstruir les vicissituds, i per això la correspondència individuada dins de la documentació de Simon Mossa resulta fonamental. En primer lloc, destaca la seva discrepància amb Catardi, que però tenia en gran consideració per l’erudició i les capacitats organitzatives. Sempre conversant amb Batista i Roca, diu:

 

Catardi, amic nostre, no és d’acord amb mi sobre quant Us he exposat abans. Ell és “italianista” i “centralista”, degut això a la seva formació liberal-italiana. Ell diu que jo estic massa a prop de la política i que les qüestions de cultura son fora de la “política”. Aquesta posició, no gens moderna, no la podré mai acceptar. Per això Us prego d’escriure a Catardi amb prudència, per tal que no s’allunnyi [sic] del nostre camí, sent-ne una força insubstituïble[47].

 

Figura important, però amb la qual s’havia de tractar amb molta prudència la qüestió nacional, Batista i Roca havia contactat també ell per participar al congrés d’Aosta, sense evidentment aconseguir el seu objectiu[48]. Aquestes dificultats emergeixen també en la correspondència amb els ja citats germans Crusellas. Simon Mossa confessa que la seva gran dificultat és convèncer els algueresos a abandonar les seves preocupacions de mostrar-se fidels a Itàlia i de fer-los sortir d’una dimensió tancada i provincial. Aquest provincianisme era entès en dos sentits. Per una banda hi havia el perill que l’Alguer quedés tancada dins del seu terme municipal, una amenaça que Simon Mossa veu en el desinterès en aprendre la versió del català utilitzada al “continent”:

 

Cal a poc a poc sortir de la posició provinciana que uns de nosaltres tenen. El meu treball és aquest: fer tornar per mitjà del dialecte a la llengua, per tal que pensin tots en català, llegeixin en català, fins tot escriguin en català. La meva lluita és contra aquells (ara son la majoria) que diuen: “És prou conèixer l’alguerès. Del català continental no’ns [sic]  importa res. Els nostres problemes son diferents: no podem barrejar-nos amb els catalans[49].

 

És clar com l’objectiu de l’arquitecte era aquell d’evitar que el fet lingüístic alguerès quedés una curiositat sense un real futur polític. Volia assegurar-se que els algueresos aprenguessin amb el dialecte la llengua, i doncs el fet de formar part d’un amplia comunitat nacional, i així fer que els algueresos “es barregessin” amb els catalans. Calia evitar la divisió, com sempre Lluís Crusellas li aconsellava a la mateixa carta citada abans, una de les moltes que s’enviaren arran dels Jocs Florals del 1961. El seu interlocutor li pregava d’evitar, pel que fos possible, l’expressió «parla algueresa» a la qual seria preferible «parla catalana».

Devia ser difícil defensar la idea de nació catalana des de l’Alguer, i és evident en la qüestió de noms al voltant de la llengua. De fet Simon Mossa, com a organitzador dels Jocs del 1961, va haver de fer front per una banda a les reticències dels seus companys del CEA, que tenien els seus dubtes davant d’una manifestació que podia prendre un caràcter polític que els incomodava, i per una altra a les acusacions de separatisme, o de provincianisme, que li arribaven des de la premsa sarda. Per aquest motiu va intentar implicar representats de la Regió Autònoma i el mateix Ministre dels Afers Exteriors, a més de voler, contra l’opinió dels altres membres algueresos del consistori, introduir premis a la poesia en llengua sarda, tant en aquesta edició com als Jocs Florals de l’Alguer – també coneguts com els dels Tres Reis – que es celebraven a la ciutat.

Les contradiccions van esclatar al1963, quan el CEA mostrà signes de gran crisi interna. Aquell any els Jocs dels Tres Reis no es celebraren (com els anys següents fins al 1968), i els rumors que circulaven entre els catalanoparlants arreu d’Europa i Sud Amèrica eren que el CEA havia cessat les activitats per unes insanables polèmiques entre els seus membres. Simon Mossa va reaccionar a aquesta situació publicant una carta a Vida Nova, molt dura, en què atacava «el algueresos baixos de sostre», sense fer però noms, acusant-los d’actitud tancada i provinciana [50]. Era el reflex de les contradiccions que vam esmentar abans, exacerbades per les vicissituds de la política local (part de la polèmica va començar amb la denegació d’un local al CEA per part de l’ajuntament, que ho va entregar a una entitat que s’ocupava de la promoció del turisme). Llavors dos membres del CEA i ben coneguts poetes – Antoni Bal·lero i Àngel Cao – van replicar enviant les seves cartes a Vida Nova, que van ser publicades, molt retallades [51]. Guinart, molt preocupat per les eventuals divisions dins del grup alguerès, va confessar a Simon Mossa que les dues contenien atacs personals gratuïts que van censurar, i l’arquitecte, per part seva, expressà un judici molt negatiu sobre els dos, pregant que se’ls considerés, a ell i a Catardi, com els únics interlocutors de la publicació[52]. Bal·lero i Cao representaven, als ulls de l’arquitecte, aquell doble provincianisme que hem assenyalat abans. Són ells els “baixos de sostre”, figures que fan us de la llengua per donar-se certa importància, i que en definitiva vehiculen una imatge folklòrica de la qüestió, sense preocupar-se per les implicacions polítiques de la seva activitat poètica. El motiu de la ruptura és sempre la qüestió nacional, a la qual s’afegeix la contrarietat dels dos, i d’altres, en acceptar el lideratge que exercia l’arquitecte sard.

Després d’aquesta discussió Simon Mossa va continuar a col·laborar a Vida Nova amb regularitat, preocupant-se sempre més d’acreditar-se com a l’interlocutor privilegiat, i si pot ser únic, dels algueresos. Una preocupació que, evidentment, era motivada per la voluntat de donar una imatge d’unitat i compromís nacional que, en realitat, no era però compartida per tots els catalanistes algueresos. Mentrestant la seva implicació en el sardisme anava creixent, i el seu discurs s’anava fent més contundent des d’un punt de vista nacional i social. A partir del 1965 Antoni Simon Mossa va signar molts dels sues articles al jornal La NuovaSardegna – un dels més importants a l’illa – com a Fidel, un clar homenatge a la revolució cubana. Amb aquest nom, volia transmetre: «l’ànsia d’alliberar-se des de la esclavitud colonial i d’arribar amb mitjans propis, és a dir amb les forces unides del poble avui oprimit, a aquella autonomia i aquell autogovern indispensables per superar el desnivell socioeconòmic amb els països més desenvolupats»[53]. La seves tesis van fer-se poc a poc més populars, i aquell any va esdevenir el líder del PSd’A per la província de Sàsser, mentre després del 1968 el partit va fer un gir cap a l’esquerra, adoptant en part les seves idees. Paral·lelament, Simon Mossa estava promovent l’encontre entre els grups que, sobretot a la zona interna de l’illa, estaven plantejant un discurs anticolonialista des de posicions d’extrema esquerra. Eren els anys en què sortien textos fonamentals per la evolució del nacionalisme sard, com aquell d’Eliseo Spiga sobre la lluita en contra de la colonització a Sardenya, i de l’antropòleg Michelangelo Pira, sobre qüestions lingüístiques[54]. Eren també els anys en què l’editor Giangiacomo Feltrinelli, fascinat per la idea d’una revolució d’inspiració castrista a l’illa, finançava les activitats d’aquests grups, que s’organitzaren al voltant de la associació Città-Campagna, mentre intentava sense èxit, de promoure una guerrilla liderada per Graziano Mesina, el bandoler que, en aquells anys, vivia refugiat a la zona central de Sardenya[55].

Durant aquest recorregut Antoni Simon Mossa va donar vida a diverses entitats que, sense trencar amb el PSd’A, volien organitzar l’independentisme, dins i fora del partit, suscitant naturalment les preocupacions de les autoritats italianes, que el tenien sota vigilància i el consideraven una persona amb grans capacitats organitzatives, intel·lectuals i polítiques[56]. Les més importants eren el Movimento Independentista Rivoluzionario Sardo (1964) i la Associazione Federalista Sardegna Libera (1961). A través d’aquestes per una banda va promoure alguns encontres amb els grups que, a les regions internes de l’illa, compartien la lectura colonial de la relació illa-continent. Per un altra, com ja havia fet al 1963 a Aosta, va participar als congressos de l’UFCE del 1967 i 1969, ara però com a representant sard[57]. A aquest propòsit és important assenyalar que, com temia Batista i Roca, en aquella ocasió fou evident que l’associació estava totalment controlada per les minories de llengua alemanya, i per tant Simon Mossa va començar a treballar per organitzar, a Sardenya, un encontre entre les nacions oprimides que donés vida a una associació alternativa a la UFCE. El projecte es basava en una aliança entre sards i catalans a l’exili, en què Batista i Roca i el CNC devien jugar un paper rellevant, i que devia reunir representats escocesos, gal·lesos, bretons, valons, bascos i corsos[58]. Tota aquesta activitat, però, va ser estroncada per una malaltia improvisa que es va manifestar a finals del 1969, i el projecte es va quedar incomplert.

 

Conclusions

Si considerem la evolució política i intel·lectual d’Antoni Simon Mossa entre els finals de la Segona guerra mundial i la seva mort, resulta evident com la qüestió catalana va tenir un impacte determinant a sobre d’ell. No només perquè els contactes ho van portar a mostrar una solidaritat cap a qui s’oposava al franquisme, o cap a qui plantejava la independència de Catalunya, gens comuna entre els altres catalanistes algueresos en aquells anys, sinó també perquè aquestes relacions van contribuir, entre d’altres qüestions, a la seva decisió de militar en el moviment sardista defensant, contràriament a la línia oficial del partit, una posició independentista. En aquest sentit, l’arquitecte va ser una figura determinant pel desenvolupament dels moviments independentistes a l’illa.

En la seva trajectòria política, foren fonamentals els contactes amb els exiliats catalans a Llatinoamèrica i amb figures com Guinart, Batista i Roca, Joan Fuster o els germans Crusellas. Gràcies a aquests contactes epistolars, als viatges de l’arquitecte a Barcelona, València o Amèrica del Sud, als esdeveniments organitzats a l’Alguer o les estades de molts catalanoparlants a la ciutat, Simon Mossa va rebre una important influència des d’aquests ambients, que és clara en l’entusiasme amb que es va implicar en diverses activitats. Durant aquells anys, l’arquitecte va col·leccionar nombroses publicacions dels exiliats – com ara Ressorgiment, Foc Nou, Mai no Morirem o Veu Catalana. És important notar com tenia una col·lecció gairebé completa de Nova Catalunya, revista editada pels catalans a Cuba, que va des del 1947 fins al 1959. Simon Mossa va rebre una forta inspiració per la revolució cubana, i és molt significatiu que l’única publicació a sobre d’aquells esdeveniments que es troba avui al seu arxiu sigui el numero de gener del 1959 d’aquesta revista, enterament dedicada a exaltar els èxits de Fidel Castro.

A partir d’aquells anys Simon Mossa va signar diversos articles en què parlava de relació colonial amb Itàlia, i que plantejaven l’alliberament nacional de l’illa, en el marc d’una transformació de l’actual Europa en una comunitat de comunitats ètniques o nacionals – com les definia ell[59]. És emblemàtic com, l’any 1960 un seu article, on parlava d’un encontre entre el President de la Regió sarda, Efisio Corrias, el President de Tunísia, Habib Bourghiba, i Ferhat Abbas, governador provisional de l’Algèria en lluita per la independència, va alarmar el servei secret italià, que va enviar uns agents a casa seva preocupats per una extensió a l’illa de les dinàmiques que havien portat a la independència dels països nord-africans[60]. Efectivament, l’article era un veritable j’accuse dirigit al colonialisme europeu, en què la Sardenya no era considerada “metròpoli”, sinó una terra que havia patit la dominació, militar, política i econòmica, d’un estat europeu i dels seus poders econòmics. Es tractava d’una provocació periodística, l’encontre no va mai existir, però així Simon Mossa va aconseguir que es parlés d’independència, presentant a la opinió publica una lectura de la qüestió sarda en què l’illa era mancomunada al nord Àfrica en via d’alliberament. Sense els contactes amb un ambient més radicalitzat, com era aquell dels catalans exiliats, això no hauria estat impossible.

Respecte al rol de l’Alguer pel nacionalisme català, la ciutat, sobretot a la dècada dels seixanta, va representar un lloc que, des d’un punt de vista simbòlic, tenia una gran importància. Representava un indret en què la resiliència de la llengua quedava més que provada, just en un moment en què la seva supervivència era fortament amenaçada a causa de la repressió franquista. Mentre, des d’un punt de vist més pràctic, l’Alguer va representar un lloc on poder celebrar actes catalanistes sense tenir por a la repressió i un punt d’encontre tant entre els exiliats i els que vivien a l’Estat Espanyol, com entre els diversos territoris dels “Països Catalans”, com subratllà més cops l’arquitecte. Es tracta, aquest, d’un factor que Simon Mossa considerava molt important, per aconseguir la unitat superant les desavinences entre exiliats i residents, i per evitar que el provincianisme, casi com ho plantejava Fuster, acabés dividint, o enfrontant, els diversos territoris de parla catalana[61]. El rol de la ciutat devia ser, també, aquell d’una caixa de ressonància per donar veu a la qüestió catalana. És molt rellevant com entre les cartes de l’arquitecte es trobin una gran quantitat de publicacions clandestines editades a Catalunya, i també números del Servei Nacional d’Informació Català o dossiers sobre el tractament que la premsa britànica va donar al cas català, que evidentment Batista i Roca enviava a l’arquitecte per obtenir el seu ajut en la seva tasca d’internacionalització. En ocasió de la campanya de denuncia del franquisme engegada a causa de la repressió que va seguir els Fets de Palau, per citar l’exemple més rellevant, Batista i Roca va enviar diversos documents a Simon Mossa[62]. Des de la correspondència entre els dos és clar com l’antropòleg refugiat al Regne Unit, en el seu intent de sensibilitzar la opinió pública europea i els organismes internacionals, com la UNESCO, Simon Mossa i l’Alguer tenien un paper important.

Tot i aquestes esperances, la contribució de la petita ciutat sarda no va ser la esperada. En gran part, la causa fou la contrarietat de molts dels companys algueresos de Simon Mossa cap a les seves posicions polítiques. La seva posició restà minoritària, essent ell l’únic personatge visible del CEA i, més en general, de l’associacionisme catalanista a la ciutat sarda, a voler-se implicar activament tant en un moviment nacional que plantejava la independència de Catalunya i/o la creació dels Països Catalans, com en el sardisme. Els altres exponents rellevants del catalanisme alguerès eren contraris al sardisme, més propers als corrents de centre o de dretes de la Democràcia Cristiana, com el general Catardi [63]. Com a principis del segle XX, quan el naixement de la primera associació catalanista de l’Alguer, La Palmavera, va suscitar moltes esperances, la implicació amb els plantejaments del nacionalisme català va ser exigua, i va crear divisions. A diferència del primer catalanisme, però, entre els anys cinquanta i seixanta la situació era ulteriorment complicada per la presència del sardisme, pel fet que Simon Mossa era sovint acusat de “separatisme”, i per les simpaties d’alguns membre del CEA pel franquisme. A partir de la meitat dels anys ‘60, quan la implicació de l’arquitecte amb el sardisme es va fer més intents, i el seu discurs d’alliberament nacional i, al mateix moment, de revolució social es va fer més explícit, aquestes dificultats es van intensificar. Sense dubte, Antoni Simon Mossa va haver de mantenir un difícil equilibri entre els seus plantejaments radicals i el conservadorisme dels principals exponents del catalanisme alguerès. Així que el rol de l’Alguer va quedar més en un àmbit simbòlic que no pràctic. Era el lloc que demostrava la vitalitat de la llengua, o el record d’un passat de grandesa, dos fets que corroboraven la existència de la nació catalana.

[1] Aquest article ha estat possible gràcies a la Borsa d’Estudi Països Catalans, corresponent al LXXXVII Cartell de premis de L’IEC (2018). És, en gran part, el resum d’una monografia sobre la figura d’Antoni Simon Mossa i el seu rol dins del catalanisme alguerès i del sardisme que, amb un poc de fortuna i molt treball, es publicarà a llarg del 2020-2021. En aquest resum, exclusivament per raons d’espai i per l’impossibilitat de seguir les recerques a causa de la pandèmia de la COVID-19, s’ha decidit reduir al mínim la part relativa al sardisme.

[2] Les obres més importants, basades en els testimonis dels seus col·laboradors i en els articles publicats per Simon Mossa, són: S. Cubeddu, Sardisti: viaggio nel Partito sardo d’azione tra cronaca e storia, Vol II, EDES, Càller, 1995, pp. 445-517;F. Francioni i G. Marras (Eds.), Antonio Simon Mossa. Dall’utopia al progetto, Càller, Condaghes, 2004; G.Marras (Ed.), Antonio Simon Mossa. Un intellettuale rivoluzionario, un uomo di idee nato nel futuro e un combattente per la Sardegna, ribelle ad ogni soggezione, Sàsser, Alfa Editrice, 2008. Sobre el seu pensament existeixen alguns reculls d’escrits amb comentaris, sempre de companys de militància: A. Cambule, R. Giagheddui G. Marras, (eds.), Le ragioni dell’indipendentismo, Edizioni S’Iscola Sarda, Sàsser, 1984. És útil també consultar els actes del Congrés Provincial del PSd’A del 1965: AA.VV. L’autonomia politica della Sardegna, Edizioni Sardegna Libera, Sàsser, 1965.

[3] A més dels capítols dedicats a l’Alguer a F. Francionii G. Marras (Eds.), Antonio Simon Mossa…, vegeu: A. Simon Mossa (edició a cura de P. Simon i Altea), El pont retrobat, EDES, Càller, 2016; R. Sari Bozzolo, Antonio Simon Mossa ad Alghero. Tracce di una vita appassionata, Edizioni del Sole, l’Alguer, 2005.

[4] Hem tractat més en general el tema del rol de l’Alguer i Sardenya dins del nacionalisme català a: «Island Societies and Mainland Nation -Building in the Mediterranean: Sardinia and Corsica in French, Italian and Catalan Nationalism», Island Studies Journal, 12, 1 (2017), 21-34; «The Invisible Motherland? The Catalan-Speaking Minority in Sardinia and Catalan Nationalism», Studies on National Movements, Vol. 2 (2014).

[5] Per un breu resum i més pistes bibliogràfiques sobre aquest fenomen, vegeu: M. A. Farinelli «De “abans sards, després italians” a “Sardenya no és Itàlia”. Una panoràmica sobre el sardisme, ICPS Working Papers, n. 337, 2015.

[6] Per a més informacions sobre la seva biografia, en particular sobre la seva activitat cinematogràfica, consulteu la pàgina web https://www.archiviosimonmossa.it/index.php

[7] Sobre aquestes vicissituds, vegeu: B. de Riquer, L’últim Cambó, Eumo, Vic, 1996; J. Guixè, La República Perseguida, PUV,Valencia, 2012.

[8]J. Pla, Homenots. Quarta sèrie, Destino, Barcelona, 1982, pp. 395-436, on Pla dedica tot un “homenot” a Simon Mossa; Id., Les illes, Destino, Barcelona, 1970, pp. 271-287. Sobre l’estada de Pla a Roma i la tertúlia del Caffè Greco, vegeu també: R. Arquès, «Roma, ciutat absent (o quasi) en l’obra de Josep Pla», Quaderns d’Italià, n. 8/9, 2003/2004, pp. 209-222.

[9] Sobre Brunet, vegeu: F. Montero, Manuel Brunet: el periodismo d’idees a l’ull de l’huracà, Afers, Barcelona, 2016; Sobre Solervicens, vegeu: I. Riera, Els catalans de Franco, Plaza& Janes, Barcelona, 1998, pp. 428-419.

[10]Arxiu Antoni Simon Mossa (a partir d’ara AASM), diario privato di Ant. S. M.

[11]AASM, carta de Rodrigo, 2/5/1937 (el cognom és il·legible).

[12]Carta d’Antoni Simon Mossa a Anselmo Contu, 11/11/1967, reproduïda a: S. Cubeddu, Sardisti…, vol. II, pp. 481-494

[13] Sobre Angelina Colubret, vegeu: Memòriaesquerra.cat, Angelina Colubret i March, https://memoriaesquerra.cat/biografies/colubret-march-angelina.

[14]AASM, Carta a Angelina Colubret, 7/10/1948. Hem decidit no corregir els errors que Simon Mossa feia, per donar una idea de com les seves capacitats lingüístiques evolucionaren a mesura que augmentaven les ocasions de contacte amb altres catalanoparlants.

[15]AASM, Carta a Josep Pla, 30/12/1948.

[16] Hem tractat els dos casos, respectivament, a: El feixisme a l’Alguer, Angle, Barcelona, 2010 i a «Benvinguts amics catalans. L’Alguer entre el Viatge del Retrobament i els Jocs Florals del 1961», Recerques, n.69, 2014, pp. 217-244.

[17]A. Manent, La literatura catalana a l’exili, Curial, Barcelona, 1976, pp. 81-82; M. Guinart, Memories d’un militant catalanista, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988, pp. 194-196.

[18] Les primeres referències importants són: M. Dolç, «Nuestro “thesaurus” lexicográfico», Destino, n. 640, novembre 1949, p.14; Anònim, «Evocación de Eduardo Toda. Embajadores sardos en la ciudad», Destino, n. 739, octubre 1951, p. 10.

[19]R. Catardi, «Carta de l’Alguer», Vida Nova, n. 9, 1956, pp. 61-62.

[20]Arxiu Històric del Municipi de l’Alguer (AHMA), Verbale della Giunta, prot. Núm. 9518 del 31/8/1958, «spesa in occasione visita del sindaco di Barcellona e congressisti catalani».

[21]M. Guinart, «L’Alguer tal com jo l’he vist» Vida Nova, n. 11, 13, 14 i 15, 1957.

[22]Sobre l’exili a Sud América, vegeu: M. Lucci, «El catalanismo militante de Buenos Aires y los primeros años del franquismo: Cataluña, España y Europa des de la mirada de Ressorgiment» en C. Molinero y J.Tebar (eds), Actas del VIII encuentro internacional de investigadores del franquismo, 2013 (en línia a: https://www.dropbox.com/sh/2e7b2crnev8jag4/AAB8QE3JahC856WQ7ajNqPema?preview=Lucci%2C+Marcela.pdf); Id. «El Casal Catalá de Buenos Aires y la diversidad cutural peninsular: el caso de la colectividad catalana en la primera mitad del siglo XX» en J. A. Blanco Rodríguez y A. F. Dacosta (eds), El associasionismo de la emigración española en el exterior: significación y vinculaciones, Silex, Madrid, 2014, pp. 385-404; D. Pla Brugat, Els exiliats catalans a Mexic: un estudi de la immigració republicana, Afers, Catarroja-Barcelona, 2000; J. Rocamora, El casal dels catalans a Buenos Aires, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1991. Sobre els exiliats catalans en general, consulteu: J. Villaroyai Font, Desterrats: l’exili català de 1939, Barcelona, Editorial Base, 2002.

[23] Entre les altres destaca A. Bal·lero, Vida. Poemes algueresos, Editorial Barcino, Barcelona, 1957, que fou prologat per Ferran Soldevila.

[24]M. A. Farinelli, «Benvinguts amics Catalans…»

[25]Anònim «Significança del creuer Barcelona-L’Alguer», Reinaxença Nova, número únic, 1960, p. 1; A. Simon Mossa, «És menester de conservar la pròpia llengua», Ibídem, p. 4.

[26]AASM, Carta de Joan Crusellas a Antoni Simon Mossa, 11/08/1960. Tornarem més endavant sobre aquesta carta i el seu autor.

[27]M. Guinart, Memòries d’un militant… p. 170.

[28]AASM, Carta d’Antoni Simon Mossa a Joan M. Batista i Roca, 31/03/1963.

[29] Per aquestes qüestions: M. A. Farinelli «Benvinguts amics catalans…», pp. 231-241.

[30]AASM, Carta d’Antoni Simon Mossa a Miquel Battlori, 2/12/1961 (en realitat, 1960).

[31]AASM, Carta d’Antoni Simon Mossa a l’Agrupació Catalana de Lima, 5/3/1961

[32]Ibíd.

[33] En particular vegeu: A. Simon Mossa, «L’ensenyança del passat», Renaixença Nova, número únic, 1961, p. 5.

[34]J. Crusellas, Els pobles joves, sense editorial, Barcelona, 1958.

[35] Per l’activitat editorial de Crusellas, consulteu: J. Faulì, Repertori d’una recuperació, PAM, Barcelona, 2006, pp. 71-78

[36] Pels articles publicats, vegeu l’índex de la revista a la Biblioteca de Catalunya, consultable en línia a: http://www.bnc.cat/publicacions/159/index_ressorgiment.pdf.

[37]AASM, Carta de Joan Crusellas a Antoni Simon Mossa…

[38]J. Crusellas, Els pobles…, p.47

[39]AASM, Carta de Joan Crusellas a Antoni Simon Mossa…

[40]AASM, Carta d’Antoni Simon Mossa a Joan Crusellas, 01/02/1961.

[41]Sobre aquesta associació no existeixen estudis acadèmics, per alguna informació vegeu: Anònim, «L’Union fédéraliste des communautés ethniques en Europe (ex-union fédéraliste des communautés et régions européennes)» a Réseau Voltaire, 15/2/2001 (disponible en línia: https://www.voltairenet.org/article7819.html). També pot ser útil consultar els materials publicats a la web de la associació: https://www.fuen.org/.

[42]AASM, Carta de Josep M. Batista i Roca a Antoni Simon Mossa, 14/2/1963.

[43]Ibíd.

[44]AASM, Carta d’Antoni Simon Mossa a Josep M. Batista i Roca, 31/3/1963.

[45]AASM, Report sobre la situació actual de la llengua catalana parlada a la ciutat de l’Alguer, illa de Sardenya, Itàlia.

[46]AASM, Carta d’Antoni Simon Mossa a Josep M. Batista i Roca…

[47]Ibíd.

[48]AASM, Cartes de Josep M. Batista i Roca a Rafael Catardi, 18/1/1963 i 3/4/1963.

[49]AASM, carta de Lluís Crusellas a Antoni Simon Mossa, 3/12/1960.

[50]A. Simon Mossa, «Carta de l’Alguer», Vida Nova, n. 29, 1963, pp. 46-48.

[51]L. R., «Sequeles a la darrera carta de l’Alguer», Vida Nova, n. 30, 1963, pp. 51-53

[52]AASM, Carta d’Antoni Simon Mossa a Miquel Guinart, 15/7/1964; cartes de Miquel Guinart a Antoni Simon Mossa, 11/6/1964, 24/10/1964 i 21/2/1965.

[53]Carta d’Antoni Simon Mossa a AnselmoContu….

[54]G. Cabitza (pseudonim d’Eliseo Spiga), Sardegna: rivolta contro la colonizzazione, Feltrinelli, Milà 1968; M. Pira, Sardegna tra due lingue, La Zattera, Cáller, 1968.

[55]Sobre Feltrinelli, vegeu: G. M. Bellui R. Paracchini, Sardegna storie di terrorismo. Da Feltrinelli a Sa Jana Bassa, CUEC, Càller, 1983. Per una biografia de l’editor: C. Feltrinelli, Senior Service, Feltrinelli, Milà, 2005 (1999) en particular les pp. 322-326, on s’explica la connexió amb Sardenya.

[56] Proves d’aquest interès es troben en la documentació reservada de la policia italiana conservada a: Archivio Centrale dello Stato, MI, Dipartimento di P.S., Segreteria del Dipartimento, Ufficio di Ordine Pubblico, G, Associazioni 1966-1986, busta 344, fascicolo 65/42/55, «Movimenti Indipendentisti Sardi», sottofascicolo «Movimento Rivoluzionario Separatista Sardo». Simon Mossa és indicat en diversos documents redactats pels informadors, o agents, presents a les reunions entre el corrent independentista del PSd’A i els grups anticolonialistes del centre l’illa.

[57] L’arxiu de Simon Mossa conté diversos documents sobre aquesta activitat. D’especial importància són els documents, escrits a màquina, Appunto per un manifesto del movimento indipendentista rivoluzionario sardo i P. Fund (pseudònim d’Antoni Simon Mossa), La communautè ethinque sarde.

[58] L’arxiu de Simon Mossa conté les cartes enviades a aquests líders per organitzar la reunió a Sardenya.

[59] Avui part d’aquests articles es poden llegir al volum Antonio Simon Mossa, Società Editrice l’Unione Sarda, Càller, 2014.

[60]A. Simon, «Sardegna, Tunisia e Algeria uniti nell’Alleanza Mediterranea», Sassari Sera, 13/2/1960. Pel que fa la visita dels agents es tracta d’un episodi que em va explicar el seu fill, Pietro Simon.

[61] És el que es pot llegir als apunts d’un discurs que Simon Mossa va pronunciar als Jocs Florals del 1962, celebrats a Santiago de Xile, conservat al seu arxiu personal.

[62] Entre la documentació conservada al seu arxiu destaca la presencia de publicacions clandestines, com Endavant, del pamflet Us presentem el general Franco i d’un resum del consell de guerra al qual fou sotmès Jordi Pujol i altres implicats en els Fets del Palau, així com d’altres fulls clandestins lligats a aquells esdeveniments.

[63] És el que es desprèn d’una carta que Mariano Rumor, President del Consell de Ministres entre 1968-1974 i líder del corrent de centre-dreta de la DC, envià a Catardi: AHMA, Fons Catardi, Carta de Mariano Rumor a Rafel Catardi, abril 1968.